Lliçons de literatura catalana amb Redoxon

No sé si sabeu qui era Armand Obiols: un home doble, des del nom (Joan Prat i Esteve segons el registre) fins a l'estat civil i la llegenda (casat tota la vida amb Montserrat Trabal, company de vida de Mercè Rodoreda), un exiliat republicà que va passar la dècada dels 40 a França i que pot ser que il·lustri el fenomen de la "zona grisa". Però hi ha una cosa que Armand Obiols va fer simple: posar-se absolutament al servei de Mercè Rodoreda. No sé de cap altre home que hagi consagrat la vida al talent d'una dona. I Obiols em fascina, entre altres coses, per aquesta consciència aguda d'on era per a ell la veritable utilitat, el sentit de la pròpia existència. Servint aquella obra que va contribuir a fer gran, Obiols ha jugat un paper decisiu en la literatura catalana.

Des que Rodoreda reprèn l'escriptura en plena guerra europea fins a la mort d'Obiols, tota pàgina escrita per ella és llegida, analitzada, comentada per ell, i afinada fins a l'extrema execució gràcies al diàleg que han establert i que no trencaran mai, tot i els abundants daltabaixos de la seva relació. Ho podeu resseguir gràcies al volum Cartes a Mercè Rodoreda, que recull totes les que Rodoreda no va destruir després de morir Obiols. A partir de l'any 60, el format de les cartes d'Obi (així li diu ella) no varia i respecta escrupolosament quatre seccions: el temps que fa a Viena, la seva salut (mitja dotzena de grips anuals curades amb Redoxon i una sèrie de radiografies dels pulmons que fan dir al metge de capçalera: Fumi un sol paquet de cigarrets al dia), els microsuccessos de la vida d'un traductor a l'Agència Internacional de l'Energia Atòmica, i la literatura. La que escriu Rodoreda, minuciosament. La que es publica a Estats Units, a França, a Espanya. I la que es publica a Catalunya. Obiols és un lector voraç i un mestre sistemàtic: Rodoreda, si vol arribar amunt, no pot no haver llegit segons qui, segons què. Com, per exemple, els grans contistes nord-americans, que comença a llegir l'any 41 a Limoges gràcies a "una austríaca jueva (o al revés) horrible com un ogre i bona dona" que li ensenya anglès.

Però siguem precisos. No és per instruir Rodoreda que Obiols es posa a llegir sistemàticament les novel·les que es publiquen a Catalunya, sinó per aclarir un misteri: com és que, per tercer any consecutiu, Rodoreda ha rebut carbassa al premi Sant Jordi amb tres obres majors (les que nosaltres coneixem com Jardí vora el mar, La plaça del Diamant i La mort i la primavera). ¿Tanta competència literària hi ha a Catalunya d'ençà de la Guerra Civil? Al llarg de l'any 1962, mesos abans i després que surti La plaça del Diamant, Obiols llegeix com un cuc empassa terra: llibre rere llibre. I els comenta per carta. Són comentaris fets sense concessió, inclements però mai arbitraris, i sempre amb un sòlid fonament. En una carta escriu: "Estic convençut que en català només es pot escriure seriosament des de l’exili. O des d’un poblet remot, a molts quilòmetres de distància del món literari barceloní." Això mateix podríem dir nosaltres de la crítica literària. Ningú com Obiols ha llegit la literatura escrita en català. Es pot discrepar del seu gust, però els seus motius són de pedra picada.

Ara que comença la traca de les ressenyes fetes des del rovell de l'ou barceloní per mor de la Diada i de la bona salut del llibre en català, ens han vingut ganes d'oferir-vos un collaret de comentaris d'Obiols a Rodoreda.  Aquí els teniu.

***

26.9.61
Tinc moltes ganes de llegir La mort i la primavera. Treballa amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil. I és això, precisament, el que salva per sempre les obres.

18.12.61
Tornant a la qüestió dels premis: no té la menor importància. Tot i que considero que La mort i la primavera, tal com la vas enviar, no estava encara prou treballada, estic segur que és molt millor que qualsevol de les novel·les que han tingut més vots. Altrament, com Colometa [La plaça del Diamant] no es tracta de  saber si està més bé o menys bé que les altres. Està en un altre pla, és a dir, en el pla de la literatura, mentre que la immensa majoria de les novel·les catalanes que conec (i de les que no conec també, perquè, si no, ja es sabria) està en un pla totalment extraliterari. Colometa i la Mort són obres de creació. No crec que en tota la prosa catalana hi hagi un personatge tan vivent com Colometa, ni un poble tan al·lucinant i real com el de la Mort. En el fons no m’estranya gens que els jurats de Barcelona no ho acabin de veure. Inclús et diré que és bon senyal.

24.5.62
Tot el que vaig llegint d’escriptors catalans em confirma que actualment ningú no escriu el català com tu. Estic llegint un volum d’Homenots, de Josep Pla, que m’han deixat avui. És distret i, sovint, incisiu; de tant en tant té una certa profunditat. Però el famós estil d’en Pla era una pura llegenda; entre popular i encarcarat, molt deficient.


4.6.62
El mal del 99% dels escriptors catalans ve del fet que són purs aficionats: gent que escriu, amb escassa ambició, una estoneta després de sopar i alguna tarda de diumenge. Gent mandrosa: incapaç de trencar-se el cap i, ja no cal dir, de perdre la salut, per arribar a dir alguna cosa.

7.6.62
He acabat Érem quatre, de Ferran de Pol. En principi, el canevas no està malament. Recorda una mica El tresor de la Sierra Madre. Però li passa el que passa al 90% d’escriptors catalans. Per mandra, o perquè no donen més de si, tot els queda a mig fer, com si sempre es quedessin al primer raig. Resultat: un melodrama, amb falles constants de bon gust, on tot queda encastat com Déu vol: la mitologia mexicana, la psicologia dels personatges i la “intenció”; un llibre a mig mastegar, que hauria pogut estar molt bé —a mans d’un altre.


En canvi, La maroma, de Folch i Camarasa —n’he llegit més de la meitat— m’agrada bastant. Hi ha trossos divertidíssims, el to no falla mai i l’escriptura és correcta. És una pena que el món d’aquest minyó sigui, fet i fet, massa banal. Però, en fi, dintre les limitacions d’aquest món, la novel·la és pràcticament excel·lent.

27.6.62
Avui he llegit una novel·leta de M.A. Capmany: Tana o la felicitat. És, en realitat, com els contes. Ben feta, intel·ligent, però lleugerament encarcarada, poc natural, amb una subtilesa excessiva. Una mena de Benguerel, amb millor gust, menys amanerat, més fi. Li manca, però, en absolut, la força, l’escalfor humana, l’evidència, és a dir, totes les qualitats reals que necessita un escriptor. 

Aquesta impressió que tens que no podràs escriure mai més de la manera que vas escriure la Plaça, és una simple impressió. Un dia et llevaràs i, no sabràs per què, et posaràs a escriure 12 hores seguides. I l’endemà. I l’altre. I escriuràs una novel·la rodona en dos mesos. Serà degut a un equilibri d’humors, a un to especial de la llum, etc. La mort i la primavera es fa a poc a poc perquè l’havies madurat poc. Però és una novel·la que perquè sigui bona s’ha de fer a poc a poc.

Avui he vist a Le Monde una cita de Valéry: Le spontané est le fruit d’une conquête. Il n’appartient qu’à ceux qui ont acquis la certitude de pouvoir conduire un travail à l’extrême de l’exécution [La sensació d’espontani es conquereix. I només la conquereixen aquells que han adquirit la certesa de poder dur un treball fins a l’extrema execució]. I el mal general de la literatura catalana, aquesta sensació que dóna —sobretot la novel·la— d’ésser feta per aficionats, és aquesta manca d’exécution. La pressa. L’acontentar-se de les coses a mig fer.

16.7.62
He acabat de llegir un llibre de contes de Calders; és molt original, molt divertit, ric, inesperat. És lamentable que no escrigui una mica millor, en el sentit del seu propi estil —és a dir, de l’estil neutre, sec, una mica administratiu que tant escau a la seva visió del món. Sense aquest defecte seria, en el seu pla —limitat, és clar— un escriptor de primer ordre.





23.7.62
He anat llegint llibres catalans: Plou i fa sol, de Sarsanedas; quatre contes, el primer molt discret, els altres tres, ben fets però que pequen de “subtilesa” —com certes coses de Capmany— és a dir: un té la sensació que l’autor vol dir certes coses, però no hi ha manera de saber quines; a la llarga, residus de la influència de Riba: deliri del circumloqui, del sobreentès i de l’al·lusió. Vestir-se per morir, dos contes llargs de l’Espinàs; el primer molt fluix, el segon —de la guerra— relativament bo; potser la millor cosa que ha fet. He llegit, també, un llibret d’aforismes de Joan Fuster; és, sense comparació, el més intel·ligent de tots, el més madur, el més culte.

26.7.62
Pedrolo és allò que sol dir-se’n un graponer. Però té indiscutiblement instint de novel·lista. Pelat com una rata, amb un estil depauperat i amb una visió del món d’una gran sordidesa…




27.7.62
A Catalunya s’escriu bastant i —en conjunt— potser amb més responsabilitat que abans. Cap dels escriptors que he llegit passa d’uns certs límits, però això és normal en totes les literatures dels països que tenen l’àrea geogràfica de Catalunya (Dinamarca, Suècia, Noruega, Holanda, etc.). Aquests països han donat tres o quatre grans escriptors cada un —i molts de segon o tercer ordre. No es pot demanar més. Tu pots estar tranquil·la.

29.7.62
Avui he llegit les Històries naturals, de Joan Perucho. És un llibre bastant divertit, paròdic, que passa cap a l’any 1840. Hi ha una història d’un vampir que actua durant la guerra carlista i que arriba a mig emmetzinar el general Cabrera. Si tot plegat fos menys esquelètic, seria un llibre de primera. L’ambient científic de l’època està molt ben evocat; els paisatges de Catalunya, també. La barreja de personatges reals i imaginaris és reeixida. Però és un llibre fet massa en fred i queda, finalment, fluix, sobretot si es pensa en l’enorme partit que es podria treure del tema i de l’època. És una pena. Com els millors llibres catalans que he llegit darrerament, li manca gruix. Sembla, en realitat, un projecte de llibre.

2.8.62
Fa alguns dies llegeixo a estonetes un llibre de Salvador Espriu (Anys d’aprenentatge) que conté una novel·la —Laia—, una col·lecció de contes —Aspectes—, una novel·leta —Miratge a Citerea— i unes proses líriques —La pluja. Són obres escrites i publicades abans de la guerra, revisades posteriorment. Em sembla que ja les havia llegides quan es van publicar. El vaig començar a llegir per curiositat (sembla que, d’uns anys ençà, té un gran prestigi; ha prologat una infinitat de llibres; la Capmany el considera el seu mestre; fa un parell d’anys va publicar un llibre, que he demanat —La pell de brau— i que diuen que és molt bo). He de reconèixer, de totes maneres, que la relectura de les obres que t’he anomenat no m’acaba de convèncer. No és que estigui malament. És bastant original —amb certes influències, per exemple, de Valle-Inclán. Però és ensopit. Massa literatura, dissimulada amb sequedat.


6.8.62 / 10.5.62
La Plaça és tan bona que pot agradar a gent molt diversa per motius molt diferents. És el secret dels grans llibres. A mi, el que més m’interessa de la Plaça, el que més m’impressiona, és una mena de buit interior, una mena de pou al·lucinant que encara no sé com definir i que no sabria dir com has aconseguit. Aquest buit em fa pensar en el tema de L’Être et le Néant de Sartre (ce qui compte dans un vase c’est le vide du milieu, més o menys). És el buit final de tota vida humana, com el buit d’una gerra, una mena de buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments, i que et va sortir per miracle, encara no sé com.

18.12.62
He llegit més de 200 pàgines de la novel·la de Sales [Incerta glòria, traduïda al francès el 1962]. Hi ha coses realment esplèndides —moltes. És incomparablement superior a tot el que han publicat els Pedrolos, Espinassos, Capmanys, Sarsanedas, etc. Em plauria llegir-la en català —la traducció francesa sembla bona, però la trobo, en certs indrets, massa literal. No sé si les altres 200 pàgines són com les primeres. Si ho són, Incerta glòria, desigual, una mica artificial a estones —poques—, una mica outrée —just una mica—, és una esplèndida novel·la. No entenc com Sales ha pogut tenir la idea d’escriure’n una en col·laboració amb Benguerel. No-ho-en-tenc! Te la duré divendres. Llegeix-la, perquè realment val la pena. No comprenc com l’he tinguda tant de temps a l’armari sense llegir-la mentre llegia dotzenes de novel·les catalanes sense suc ni bruc. La plaça del Diamant i Incerta glòria són les dues millors novel·les publicades d’ençà de Solitud.

***

I si parem aquí és perquè aquí para Armand Obiols la seva cura de lectures catalanes, abans de començar una nova cura de Redoxon. Ja ho sabeu: per Sant Jordi, vitamina C!

Nota bene. Si voleu saber qui era Obiols, heu de llegir tres llibres sobre Rodoreda. Dues biografies del 1991 que han conservat tot l'interès i la vigència: Contra la vida, la literatura de Montserrat Casals (que va ser la primera de treballar a fons l'epistolari Obiols-Rodoreda i de fer preguntes pertinents sobre l'experiència d'Obiols durant la guerra a França) i Mercè Rodoreda de Mercè Ibarz (que ofereix una reflexió profunda i sòlida sobre l'obra de Rodoreda i les circumstàncies en què va ser escrita; una frase a tall de mostra: "Una lectura global de les novel·les, amb les pauses obligades dels contes, fa al lector l’efecte de trobar arreu les molles de pa de La Mort i la Primavera arreplegades per Mercè Rodoreda pel camí de la vida i de la literatura"). I, més recentment (2004 en castellà, 2008 en català) l'assaig, també d'Ibarz, Rodoreda, exili i desig, on trobareu l'expressió "home doble". Queda per investigar i escriure el capítol dels anys 1942-46 a Bordeus, durant els quals Obiols va haver de treballar per l'organització Todt.