El gènere dels àngels: carta sobre unes quantes dones que escriuen

No havia pensat mai en el sexe dels escriptors fins que no vaig venir a viure a Barcelona. 10 anys: un temps que ha presenciat la proscripció de la paraula "sexe" i l'entronització de la paraula "gènere" en qualsevol discurs que es vulgui conforme a les aspiracions de la modernitat. Confesso que m'hi perdo. No em perdo, en canvi, en les reivindicacions d'aquesta vaga que avui no celebro del tot, ja que us escric aquesta carta.

Charlotte Delbo (que podreu llegir magníficament traduïda per Valèria Gaillard el 2019, si el nostre planeta consenteix a tolerar-nos encara), membre de la resistència comunista francesa deportada a Auschwitz, es va trobar, el 1945, que l'Estat francès no li reconeixia la qualitat de deportada resistent, sinó la de deportada política. La distinció no era simbòlica solament, sinó ben material: una minva del 60% de la pensió cobrada. Només un 15% dels resistents homologats per l'Estat francès són dones, una xifra sense cap proporció amb la presència real de les dones en les xarxes de la resistència francesa, a tots els nivells de responsabilitat. Que fins en aquest terreny imperi la "bretxa salarial" t'obre davant dels peus un veritable abisme: el de la convicció en la inferioritat de les dones que determina les decisions de tants homes sensats com legislen pel món.
Avui, dia de les dones, el primer que tinc ganes de transcriure-us és un poema de Charlotte Delbo:

He resistit a la injustícia

que m’ha capturat

i m’ha lliurat a la mort

he resistit a la mort

amb tanta força

que no m’ha pogut treure la vida

per venjar-se

m’ha tret les ganes de viure

i

m’ha fet un certificat

aquí el tinc

signat amb una creu

perquè em serveixi el proper cop.

El meu cor ha perdut la seva pena

ha perdut la seva raó de bategar

m’han tornat la vida

i aquí estic davant de la vida

com davant d’un vestit

que ja no et va bé.

Un infant m’ha donat una flor

un matí

una flor que havia collit

per a mi

ha fet un petó a la flor

abans de donar-me-la

i ha volgut que jo també li’n fes un

m’ha somrigut

era a Sicília

un infant color de regalèssia

totes les ferides es curen

Això és el que em vaig dir

aquell dia

de vegades m’ho repeteixo

no prou com per creure-m’ho.

***

Hi ha la Duras, d'un feminisme herètic, completament incomulgable pel feminisme queer. La seva visió de la sexualitat d'homes i dones. La seva visió de com es relacionen entre ells. A La vida material, que és un llibre que no va escriure sinó dictar des de l'hospital un any abans de morir, i que per això té forma de retalls de conversa, diu això en una peça que es titula "La casa":

"Oblido de dir una cosa que les dones s’han de ficar al cap: no cal fer-se il·lusions, els fills són com els pares. Tracten la dona de la mateixa manera. També ploren de la mateixa manera quan ella mor. Això també diu que res no la substituirà.

Abans era, doncs, així. Abans, ho agafi pel costat que ho agafi, fos el segle que fos de la història del món, veig la dona en una situació límit, insostenible, ballant sobre la corda fluixa per damunt de la mort.
Ara, em giri pel costat que sigui del meu temps, veig la starlette de les oficines mediàtiques, de turisme o de banca, aquesta primera de la classe, eixerida i incansable, al cas de tot, ballant de la mateixa manera sobre la corda fluixa per damunt de la mort.
Ja ho veieu, doncs, escric per no res. Escric tal com cal escriure, em sembla. Escric per no res. No escric ni tan sols per a les dones. Escric sobre les dones per escriure sobre mi, sobre mi solament a través dels segles.
He llegit Una cambra pròpia de Virginia Woolf i La bruixa de Michelet.
Ja no tinc biblioteca. Me n’he  desfet, i de tota idea de biblioteca també.
S’ha acabat. Aquests dos llibres, és com si hagués obert el meu propi cos i el meu cap i llegís el relat de la meva vida a l’Edat Mitjana, als boscos i a les manufactures del segle XIX. El Woolf, no he trobat ni un sol home que l’hagi llegit. Estem separats, com diu M.D. a les seves novel·les.

La casa interior. La casa material.
La primera escola, fou la meva mare. Com organitzava les cases. Com les netejava. Fou ella qui m’ensenyà la netedat, aquella netedat fonamental, malaltissa, supersticiosa, el 1915, a Indoxina, d’una mare de tres criatures ben petites.
El que volia aquella dona, la meva mare, era donar la seguretat als seus fills, a nosaltres, que en cap moment de la vida, passés el que passés, ni els esdeveniments més greus, la guerra per exemple, no ens agafarien per sorpresa. A partir del moment que teníem una casa i la nostra mare, mai no seríem abandonats, enduts per la tempesta, agafats per sorpresa. Ja podia haver-hi guerres, aïllaments per culpa de les inundacions, de la sequera, nosaltres sempre hauríem tingut una casa, una mare i quelcom per beure i per menjar. Crec que fins al final de la seva vida va fer confitures per a la tercera guerra que havia de venir. Acaparava el sucre, els fideus. Es tracta d’una aritmètica pessimista que procedeix d’un pessimisme de base, que jo he heretat totalment."

Ho podreu llegir aquest setembre traduït per David Ilig, un pseudònim darrere el qual s'amaga un home.

***

Hi ha aquestes quatre de la primavera d'enguany: no ho hem fet expressament, però saludem el 2018 amb quatre llibres escrits per dones. No poden ser més diferents, no veig com trobar-hi ni que sigui un tret comú. Perdó, n'hi ha un: l'extrema necessitat d'existir de cada un d'ells. I un altre que no podeu veure: tots hauran sortit de la impremta dirigida per Gemma Romanyà Valls. Ahir dimecres 7 de març, la vam enterrar a Capellades. Va ser un veritable comiat. Impressionava, més que l'església plena de gom a gom, l'agudesa del dol sentit per tots els que l'havien tractada: qui no en sapigués res sortia d'aquella cerimònia convençut que el pas d'aquella dona per la terra ha deixat rastre. Us copio la darrera frase que va voler deixar impresa, en el recordatori que ella mateixa va preparar pocs dies abans de morir: "Per mi el més important és el text." 

Que la seva llavor escampi entre totes les dones que avui es manifesten.