Estampa jujeña 1: Lucio Boschi

L’aeroport regional està enganxat al barri de Belgrano, de cara al riu i d’esquena al Bosque de Palermo, un parc amb arbres imponents, golf i circuits healthy on pots estudiar de prop les tribus dels barris rics: físics variats i concentradament europeus on dominen les pells molt clares i les siluetes filiformes. Així que arribem a la porta d’embarcament, el paisatge humà canvia i veig, per primer cop d’ençà que sóc a Buenos Aires, un home i una dona inconfusiblement andins. Són de cromo: menuts, cabells negres trenats, un sol d’arrugues a la cara i una gran bossa de plàstic a cada mà. Allà al mig de l’aeroport se’ls veu absolutament fora de lloc. ¿Pot ser que no hagi vist mai un indígena a Buenos Aires? ¿Pot ser que no tingui cap altra paraula per designar-los? ¿Quants esborraments oculta aquest indígena successor de l’indio encara habitual (“me salió el indio”, expressió feta per descriure el moment en què perds els papers) i predecessor d’un aborigen figura que més correcte però igualment taxonòmic?

Quan arribem a la casa que ens deixa el conegut del nostre amic Res, hi trobaré un llibre, d’un parell de fotògrafs que firmen MC (de Martín Chambi, nadiu del llac Titikaka i pioner de la fotografia indígena), que expressa exactament el que he sentit al ventre de l’avió: que em trobava en un espai impossible, l’únic del país on argentins blancs europeus i habitants originaris conviuen exercint la mateixa funció —transitòria— de passatgers. Les fotos del llibre d’MC mostren una família de cholos en robes tradicionals posant en escenaris on solen relacionar-se les classes altes: un gimnàs, un veler, un teatre, un museu... Aquí el teniu en lliure consulta, feu el favor de mirar-lo i de llegir els textos que l’acompanyen: l’eina és d’una eficàcia notable per expressar una segregació tan perfecta que als milions d’europeus que viatgen a Los Angeles, Santiago de Xile o Buenos Aires no se’ls acut que puguin estar fent una cosa comparable a visitar els territoris ocupats de Cisjordània. La presència d’un indígena en un escenari de blancs fa un esquinç increïble en la realitat, on aquestes dues castes només es relacionen en una subjecció en què uns posseeixen, decideixen, regulen, construeixen, mentre que els altres són espoliats, governats, confinats i esborrats, reduïts a una misèria tan hereditària com l’esclavitud. Si no existe el más allá, la injusticia del pobre se prolonga eternamente: la frase que titula el llibre diu una veritat irrefutable.

Així que sortim de l’avió s’acaba el melting pot aeri i cadascú se’n torna al seu lloc a la terra. Al petit aeroport de Jujuy els empleats de la Hertz són blancs, els camàlics indígenes. A Tilcara, el poble on ens dirigim, un dels més turístics de la Quebrada, l’experiència s’anirà repetint inexorablement: blancs els que veus a les recepcions dels hotels, als cartells electorals de les eleccions provincials que es preparen, al capdavant dels negocis; indígenes els que fan les feines subalternes a les hores en què l’escenari és buit, quan netegen i reparen, o els que et porten el plat a taula.

Enfilant el carrer principal (Belgrano, més generals), al capdavall d’una rastellera de botigues que proposen tours, alfajores, fiambre de llama o artesanies andines fabricades a la Xina, hi ha el mercat. Entrar-hi és traspassar un llindar com el d’Alícia al país de les meravelles: allà hi són, els innominats, en clara i franca majoria. Un mostrari de carències. Poques dents a la boca, tares de mena diversa, criatures mal crescudes, adults de trenta anys que ja corseca la malaltia. Entremig de caixes de verdura hi ha la parada de llibres amb una petita secció literària rodejada de còmics: la Celestina, el Quixot, el diari d’Anna Franck, Martín Fierro, unes quantes novel·les de García Márquez... Preguntem. La placera ens respon que són les lectures que fan a col·legi. ¿Anna Franck per parlar dels crims europeus als descendents dels pobles originaris? Al fons de l’edifici, un gran fresc pintat a la paret representa Tilcara quan no tenia més habitants que els nadius, amb tot de músics tocant la flauta que em fan pensar en Hamelín. La paret és truncada i per damunt de les muntanyes pintades apareixen les de debò, on l’espai i el silenci t’abracen. En llengua turística se les coneix com “la paleta del pintor” perquè són de tots colors.  Al·lucinants. Allà és on anem.

*

Al cap de quatre quilòmetres endevines un esvoranc dins de la vegetació que voreja la pista i, si t’hi fixes bé, una tanca amb un cartellet que diu MEC: Museo en el Cerro. L’edifici és fet de cinc petits cubs d’adobe connectats entre si, cadascú amb el seu sostre de canyís i la torta de barro. A dins, sales emblanquinades amb fotografies penjades a les parets, totes de fotògrafs contemporanis argentins. Un petit manifest a l’entrada declara:

Un museo es un lugar donde permanecen expuestos y cuidados algunos de los resultados de la imaginación y el trabajo de las mujeres y los hombres. Es un espacio que está organizado para la enseñanza y la reflexión, para obtener información sobre la Historia y los actos creativos de los pueblos, con la intención de brindarlos abiertamiente.
Sentimos que es importante que haya una muestra permanente de fotografía argentina en el norte del país, en el interior, aquí, donde nos hemos inspirado todos. Este proyecto de hacer un museo didáctico, interactivo, con una biblioteca, nace de la observación de la realidad, de ir cientos de veces al locutorio de Tilcara y ver a los niños pasando el día ante las computadoras, jugando en red, jugando solos por horas, algunos con inquietudes más artísticas, mirando fotos.

Un dels cubs és efectivament la biblioteca, on, a més del volum firmat MC, trobo els llibres de l’extraordinària Adriana Lestido: Mujeres presas, Madres e hijas, Madres adolescentes. I també els de Lucio Boschi, el creador del museu, l’home que ens acull sense conèixer-nos. Descobrir casa seva serà un viatge dins del viatge. Mirar amb els seus ulls, per les finestres, les muntanyes de fang recuit pel sol a 2.500 metres d’altura, els pebrers amb esbarts de colibrís que pugen cel amunt com una fletxa i s’estimben dins d'una flor, la vinya plantada en un atac d’insensatesa, el jardí de roses perquè l’Edèn és als Andes i té camps de moresc que fan fressa quan es pon el sol i bufa el vent... A l’interior, poques coses, cap de plàstic, els materials són autòctons i un dels més atractius és la fusta del cardón que pobla les faldes d’aquestes muntanyes. Fotos, aquí també, com la que presideix la sala: un nen de pocs anys abraçat a un falcó. I més llibres que diuen coses, sobre comunitats humanes que trepitgen la terra amb lleugeresa perquè és sagrada. Com aquestes pronunciades per doña Evarista Rodríguez, que Lucio Boschi ha retratat moltes vegades:

La vida en el campo es de lucha y de fuerza.
La gente anda viajando de a pie, cerro arriba y cerro abajo, con sus llamitas, unos cuantitos perros, soledad y nada más.
A mí me criaron tomando leche de cabra y durmiendo sobre los cueros. Ahora cultivo flores, estatis, virreynas y gladiolos, las llevo a la feria y las vendo o las cambio por charqui; también tejo, busco leñita y preparo la comida, de todo sé hacer, floja no soy. Paso el día trajinando de aquí para allà, con poco me conformo, tengo mi coquita, mi manta, contenta voy. Hace años más me cayó el rayo y la Pacha me salvo, eso me dio corajeza.
Siempre le pido a la Pachamama que proteja a mis guagüitas, a mis animalitos y a mí. Soy voluntariosa para cuidarle a la tierra, le doy de comer, ésa es mi costumbre. En otro tiempo vinieron con distinta creencia a querer convencernos, nos decían salvajes, però ellos son los salvajes por rigorrearnos y querer obligarnos a cambiar. Todo hay que respetar. A mi Pachamama no la voy a soltar, me digan lo que me digan. Aunque me trague la piel de mi cuerpo, a mi Pacha no voy a soltar.
Yo soy gente de antes.
Así es nomás.

En un altre llibre, Lucio Boschi ha escrit:

Un campesino tiene que caminar 4 o 5 km para buscar agua y un señor que tiene agua en su casa no encuentra motivos para salir a caminar. Cada realidad tiene su beneficio y su dificultad.

Surto a caminar.