Mercè Rodoreda, un continent

¿Per què llegir Mercè Rodoreda?, pregunta Joan Todó en una ponència més que recomanable.
¿Per què rellegir Mercè Rodoreda?, pregunta una twitera, que confessa fer-ho amb recança i no bé rellegit el pròleg explota d'entusiasme.
Faig trampa: contesto la ponència recent de Todó amb un article antic. Va sortir publicat l'any 2008 dins l'especial Rodoreda que va treure la Vanguardia sota el títol "Rodoreda gore". Era l'any del centenari, el gore de no gaire bon gust pretenia reivindicar una Rodoreda gens de flors i violes. La meva part deia això -i la darrera frase ha quedat ben oberta:

MIRALL SENCER

"Tot el que m'ha dit de La Mort i la Primavera m'ha intrigat força, de manera que estic amb moltes ganes de llegir-ho. Potser és una obra mestra (de l'autora de La plaça del Diamant se'n pot esperar tot), potser és una equivocació de cap a peus. El que vostè me n'ha dit em fa témer que no s'hagi emprès un assumpte irreal, sense cap relació amb la gent de carn i ossos i els seus autèntics problemes, és a dir, tot al revés de La plaça del Diamant", escriu a Rodoreda el seu editor Joan Sales el desembre del 1961. Irreal, irrealista, màgica, o encara novel·la "del deliri", inspirada en pobles primitius, o prehistòrics, o exòtics, o potser en sectes ocultistes, La Mort i la Primavera sembla que no trobi lloc al banquet dels llibres catalans consagrats. Si més no, ha estat poc llegida: cinc reimpressions en vint anys, o sigui uns 500 lectors l'any, que el llibreter hauria de regraciar amb un petó a cada galta si es regraciés l'atreviment. 

Convé tenir present que Rodoreda la va escriure mentre revisava La plaça del Diamant: dues novel·les que van conviure com bessones al ventre ¿poden no tenir cap punt de contacte? "Les dones, deien, moren partides... La feina ja comença quan es casen. I si no s'han ben partit, la llevadora les acaba de partir amb ganivet o a cops de vidre d'ampolla i ja queden així per sempre, o estripades o cosides", diu una de les dues: ¿de quina tribu parla, de quin ritu fundat en quines fosques creences? Doncs de la tribu barcelonina dels anys 30 i de les creences que hi corren sobre la nit de nuvis: sobre les relacions entre home i dona de què tracta, entre altres formes d'horror, La plaça del Diamant. No se sol insistir gaire en el fet que la Colometa coneix el que més s'assembla a la pau prop d'un home capat per una bala durant la guerra: ¿som gaire lluny dels mutilats del poble de La mort..., on cada any seleccionen un home per tirar-lo al riu, condemnant-lo, si no mor, a sobreviure esguerrat? L'objectiu del ritu és el manteniment de l'ordre al poble, un ordre donat d'una vegada per sempre i que no sofreix canvis. Fer-ho porta de dret a la gàbia del pres, d'on no se surt mentre no s'hagi perdut l'ús de la paraula. "¡El pres renilla!", crida el poble, senyal que ha passat el perill; l'home per fi és bèstia mansa. Imposar un ordre que es vol immutable, enviar innocents a la mort per tal de mantenir-lo, castigar el dissident amb tractes que deshumanitzen: ¿som gaire lluny dels autèntics problemes de la gent de carn i ossos? 

Rodoreda, escriptora catalana exiliada, no va arribar a Amèrica; va viure una segona guerra a França, i de París estant el retorn dels deportats. ¿Quins eren els problemes que ella devia considerar autèntics?

"Al voltant de la gent de la meva època hi ha una intensa circulació de sang i de morts", va escriure al pròleg de Quanta, quanta guerra... Les creences i lleis del poble de La Mort... giren entorn de la sang i la mort. El factor que hi introdueix desordre és la manera de morir, i la primera transgressió que hi comet el protagonista és contra la mort ritual: obre els armaris on els adults tanquen els nens abans de celebrar la bacanal que acompanya el ritu d'encimentar la boca d'un home quan és a punt de morir. El desig per la seva marastra el durà després a profanar amb ella el bosc dels morts, en una escena que retira a la profanació de tombes a Incerta glòria, i el lloc del seu festeig serà el cementiri dels enterrats sense ànima, o els fora de la llei. Aquests intents de desacatar l'ordre no li són exclusius, sinó que "ja feia temps que els joves de la banda dels rentadors deien que s'havia de deixar morir la gent de la seva mort", mentre que "els vells de l'escorxador deien que tot havia de ser com abans". Hi ha, en La mort..., vents de guerra civil i aires de totalitarisme. Però sense coordenades històriques i geogràfiques, o sigui sense trets que els "normalitzin", els actes humans apareixen com el que són. 

Mutilats, submisos i dolents, els habitants del poble són tan de carn i ossos que Rodoreda potser va tenir por d'oferir al seu públic un mirall massa fidel. Si més no, costa d'entendre per què aquesta novel·la va quedar abandonada per d'altres i finalment inconclusa si durant vint anys va anunciar-la al seu editor com la de més categoria literària de totes. ¿Van prevaldre, per damunt de les ganes de dir el que havia de dir, les de tenir lectors? L'ordre en què treballa i publica les seves novel·les podria fer-ho pensar: Mirall trencat i Jardí vora el mar, preciosos fulletons populars, sembla que la desviïn d'un rumb que tanmateix no varia, ja que en els últims anys publica Quanta, quanta guerra..., plena d'ecos de La Mort... 

Sigui com sigui, Joan Sales no va poder satisfer mai la curiositat de llegir-la. Rodoreda va morir deixant-ne per ordenar les diverses versions, amb un "falta poquíssim" enigmàtic. Tan enigmàtic que n'existeixen avui dues edicions fundades en dues lectures antagòniques: la de Núria Folch i Pi, seguint la versió que més depura el text i i més concentra la trama en com el narrador, per desig, viola la llei del poble abans de sucumbir-hi; i la de Carme Arnau, que creu en un retorn tardà de Rodoreda a la versemblança psicològica i trenca ben trencat el tema principal per aclarir qui era el pare del protagonista. Jo estic amb moltes ganes de veure la pel·lícula que no en va arribar a filmar Agustí Villaronga. Commemoradors del centenari, podríeu fer que existís?

Marc Cerdó

Vaig conèixer en Marc fa cinc anys, gràcies a l'amic Arnau Pons.

El primer mail que tinc d'ell és del 2 de juny de 2009, jo acabava de trucar-li després de llegir les primeres cinquanta pàgines de Males companyies i ell m'escrivia: "M'enxampares comprant filet de bou a la carnisseria." Vingueren aviat les vacances d'estiu, en Marc m'escrivia: "M'he alimentat bé. He menjat un peix que es diu gall, salsitxes al vi, mató i codony. He begut vi de marca, i he plorat una miqueta. Estic content amb la meva novel·la. Tu també hi estaràs quan la llegeixis."

A l'octubre començàvem la feina d'edició. En Marc em va enviar dues fotos amb quatre ratlles:

"Estimada Maria,

Jo de petit i jo de gran. El pas del temps m'ha convertit en un monstre, tan bufó com era.

A la foto de gran llegeixo les Companyies. Me les he fet jo mateix amb la càmera del meu PC."

Pel novembre arribaren les primeres propostes de coberta, de la inventiva dissenyadora Mariona Garcia. Entre desembre i gener, podes i esqueixos; en Marc no parava, els títols dels seus mails:

ja canta el gall de la veïna

xecalines

arracades

reposo del guerrero

control del passat perifràstic

samba

La primera setmana de febrer naixien les Males companyies.

Quatre anys més tard ha nascut el Cor mentider.

***

La mare d'en Marc Cerdó es deia Xesca Ensenyat. Era escriptora. És l'autora d'una obra que en mi ha deixat una petja profunda: Una altra vida. L'editor d'aquesta novel·la publicada pòstumament és el seu fill gran. En l'eclosió de l'escriptura dins la vida d'en Marc Cerdó, la mare hi té una importància capital:

“Moltes vegades mumare m’enviava a jeure i m’enxampava llegint a altes hores de la matinada... M’he arribat a plantejar si això no seria un impediment de cara a escriure. Hi ha escriptors que han llegit molt poc i han estat molt grans, ara penso en Mohammed Choukry. A vegades la lectura precoç inhibeix la creativitat de les persones, i és el que me va passar a mi: jo llegia grans autors i trobava que el que produïa era femta. Això em va menar a ajornar molt la meva sortida de l’armari. Vaig sortir d’una manera clandestina perquè mumare era escriptora i no volia de cap de les maneres que jo em dediqués a aquest ofici; em deia, Passaràs més fam que un soldat de Tarragona. Jo sempre he tingut aquesta mena de rebel·lia indomable —això sí, sempre amb bones paraules...” (de la conversa amb Emili Manzano, minut 9'30).

***

L'obra de Marc Cerdó ¿té a veure amb el que avui s'anomena autoficció? Res de res. 

La fantasia n'és la plena mestressa: "Necessito viure en aquest món alternatiu que m'he fabricat", deia en una llarga entrevista publicada pel Diario de Mallorca. Ara el cito en castellà perquè així el van publicar: "Yo no hablaría de misiones, pero uno de los cometidos de un autor es sacar el entrelazado de situaciones, vivencias, historias que no se pueden explicar a través de la filosofía, la antropología o la sociología. La literatura sirve para descubrir nuevos ámbitos, para explorar y especular sobre la realidad. (...) creo que un autor, cuando crea una ficción, está creando identidades. Por ejemplo, en el libro de narraciones Hombres salmonela en el planeta porno, de Yasutaka Tsutsui, donde en una de ellas trata sobre el último fumador del mundo, un individuo perseguido que acababa subiéndose a un árbol, aislado y asediado por las fuerzas de ocupación."

Situacions, vivències, històries: Males companyies i Cor mentider en són plenes, és la seva polpa i el lector que hi clava queixalada ho troba deliciós —"delícia" és la primera paraula que em ve als llavis quan hi penso, la primera impressió de lectura és això: sensorial. 

Però hi ha el pinyol. Amb tots els trets d'un pinyol: duresa, amargor, toxicitat, fertilitat. 

Marc Cerdó és un escriptor molt considerat amb el seu lector. L'abraça, el té contra el seu cor, li diu el que hi ha de més tendre i vivaç al cor d'aquest pinyol; i en lleva l'amargor. Potser per això hi ha tants moments que a les seves novel·les s'hi balla. Samba, tango: balls de parella entre personatges que també podrien matar-se.

Cor mentider és una novel·la ballable, ho diu la contracoberta i és cert.

"Els meus pares": Hervé Guibert per Martí Sales

Avui la carta és de Martí Sales i és com ell: menuda i fulgurant.
Parla d'un volum que constitueix una de les peces clau del catàleg de Club Editor, com intentava explicar en aquesta entrevista l'editora al llibreter Xavier Vidal.
Explica el traductor, David Ilig, en el postfaci que clou el volum: "L'aparició del llibre el 1986 va ser una bufetada. La crítica va reaccionar primer amb un silenci commocionat, fins que la incomoditat davant d'aquell exhibicionisme va desembocar en una discussió ratllant l'escàndol sobre els límits d'allò permès, convenient i tolerable en literatura. L'autor hi passava comptes acarnissadament amb els seus pares en un exercici que transgredeix les normes convencionals de l'escriptura del jo, perquè el seu acurat examen de consciència, gairebé el d'un asceta de la moral, el fa extensiu –jo sempre és un altre–, i amb rigor, a l'examen de consciència de la seva família pròxima, en vida de tots plegats, sense altre consentiment que el seu."
Jo no he sabut trencar el silenci que va produir-me la lectura d'aquest llibre fa poc més d'un any. O només vaig saber-lo trencar demanant al traductor magnífic que me'l va fer llegir: Tradueix-lo.
La dilació entre dir-ho i fer-ho ha inclòs un fet per mi capital, imprevist i terrible: la mort del meu pare. Publicar aquest llibre en el dol no és qualsevol cosa. I tanmateix hi estic d'acord.
La carta de Martí Sales diu així:

Els meus pares

Com desfem el jou que representa néixer sense triar on? Si és cert que, com deia Oscar Wilde, «cada home mata allò que estima», aquest llibre és la confirmació d'un crim d'amor: d'Hervé Guibert cap als seus pares. En un acte d'atreviment literari amb pocs precedents, Guibert desgrana una sèrie de fragments de la seva vida amb una veritat que captiva i incomoda, amb aquella saturació clarivident dels viatges d'àcid, quasi obscena. Impressions –l'alè de la seva mare, la primera vegada que va veure la polla del seu pare–, desigs –l'adoració que sent per en Terence Stamp, les ganes d'estimbar-se amb el cotxe familiar–, pors –a ser diferent, a no ser estimat–, odis –als pares. Escruix l'esbudellament radical que executa en públic, amb la seva escriptura, l'autor; amb un estil precís, acerat, gairebé quirúrgic, s'exposa exhaustivament per entendre's. El lector esdevé voyeur i el llibre mirall, repte: gosa tu, si t'atreveixes, a furgar tan endins de les teves entranyes. Els meus pares és una  mena d'acta judicial: en els seus records ingenus, morbosos, brillants –que conformen la seva memòria i la seva identitat, hipersensible– busca i troba la traïció paterno-filial. A la família Guibert –parisencs de classe mitja– hi ha culpa, dolor, violència, vergonya i secrets soterrats. També hi ha un afecte que sobreviu com pot i prova de manifestar-se com sigui, gairebé sempre d'una manera matussera i sovint contraproduent. És aquest triangle traïció-afecte-crim –o afecte-traïció-crim–, tan genetià, que articula tot el llibre –i la seva vida.

Guibert escriu el llibre en present i en primera persona, i això ens hi involucra des del començament. Amb ell aprenem a dir mentides, agafem gambes, ejaculem per primer cop i ens fa mal el pit quan l'escapcen a la seva mare. Com al meravellós Me'n recordo, de Joe Brainard, la composició és fragmentària, i cada bocí una potència autònoma que destapa il·luminacions i desconcerts. La lectura d'Els meus pares és emocionant i una plantofada, com la pròpia atracció pel perill i el glamur de l'autor.

POSTFACI

El traductor, David Ilig, que fa una gran feina, afegeix unes encertades reflexions al final del llibre que ajuden a contextualitzar-lo i aprofundir-hi.

TRAÏCIÓ

«La traïció és potser el mecanisme principal de tot el que he fet i això forma part de les meves pors. No em fa feliç però no hi puc fer res», diu l'autor en una entrevista del 1990.

Ich bin la infanta Cristina

Dilluns 17 de febrer de 2014 el diari Ara dedicava la seva portada a la despenalització del cànnabis i a la venda de la "primera casa de Mercè Rodoreda a Romanyà". La foto d'una finestra amb alzines en segon terme i el nom de RODOREDA imprès en primer pla feia un curiós efecte sota el titular "Cap a la despenalització del cànnabis". Però més efecte feien encara les dues pàgines de cultura dedicades a "l'enigmàtica Rodoreda de Romanyà". Com és que se'n parlava tan extensament aquell dia? És que per fi havia sortit la poesia inèdita o la segona tramesa d'aquella Obra Completa anunciada i embarrancada el mateix any del centenari? Potser algú, aquell dilluns de febrer, havia descobert una cosa capital sobre Rodoreda?
Ca. La notícia és la que us deia: es ven una casa a les Gavarres, concretament el xalet de Carmen Manrubia on Mercè Rodoreda va passar temporades durant els anys 1970. Borja Vilallonga, col·laborador de l'Ara (els seus articles tracten de confessions i creences) i propietari actual del xalet, ha decidit desfer-se'n i en lloc dels quatre o sis ambients d'un qualsevol anunci immobiliari reivindica "els tres àmbits: el jardí, la casa i la teulada" necessaris a un membre de la secta esotèrica Rosa-Creu com diu que era Rodoreda, i per si de cas ho confirmen Joaquim Molas i Carme Arnau, universitaris com ell.
Caram. Ja el 1991, quan va sortir el volum Miralls màgics, la teoria de Carme Arnau sobre l'esoterisme en l'obra tardana de Mercè Rodoreda trontollava tant com el trípode dels espiritistes. Invocar-la avui per augmentar el valor mercantil d'un xalet sota pretext que la porteta del terrat és "l'accés quasi secret a la porta heroica del cel" o que el cremador de fullaraca és "en realitat una manera de cridar els esperits", faria riure si no fes grinyolar que un trio d'universitaris escampi amb reincidència una sèrie de fets mai demostrats i pintorescos que tapen una cosa sembla ser que indecent: l'impacte de la Història en l'obra de Mercè Rodoreda.
Quanta, quanta guerra...,  la novel·la Rosa-Creu per excel·lència segons aquests acadèmics sui generis, va ser escrita i revisada entre el 1975 i el 1980, una època en què Rodoreda a penes se'n sortia d'escriure de tan apassionada que la tenia la vida política (qui vulgui constatar-ho en trobarà constància en les cartes de Rodoreda a Sales, per exemple aquesta del 16 de maig de 1976: "Jo treballo poc, per no dir que no treballo gens. Ara estic més apaivagada amb la qüestió política, que no teniu idea de com em trasbalsa i em condiciona"). Va arribar a llibreries el gener de 1981, poques setmanes abans del pronunciamiento fallit, per cert al mateix temps que la Rua de captius de Francesc Grau Viader. És una obra que conté meravelles i concretament un capítol que sempre m'ha impressionat: "Una víctima", es diu. Hi surten una noia amb els braços coberts de blaus que es queixa del marit que l'estomaca, i un marit amb cara de bon noi que es queixa de la dona que el bescanta. L'aspirant a soldat Adrià Guinart els escolta, primer l'una i després l'altre, i diu per acabar: "Al cap d'una estona vaig girar-me i vaig veure que caminaven abraçats, a poc a poc, sota la llum del capvespre". Aquesta conclusió, en un capítol que es diu "Una víctima" i en una obra que té per escenari la guerra del 36 i va ser escrita entre la mort de Franco i el 23F, podria alimentar la vida intel·lectual amb més profit que un cremador de fullaraca. Però ja se sap que el sentit comú va per un costat i la vida intel·lectual nostrada, per un altre.
Tant és així que, el dilluns 17 de febrer de 2014 en què el diari Ara dedicava portada i doble pàgina interior al xalet de Romanyà, una jutgessa de Buenos Aires iniciava el primer procés obert mai contra els crims del franquisme. No ho sabíeu? No m'estranya: no en va parlar cap diari peninsular fora d'El Mundo, un silenci sideral donada la magnitud de la notícia i el rerefons particular que haurien d'haver constituït les declaracions de Pablo de Greiff. Ara mateix la jutgessa Servini reclama l'extradició de Billy el Niño, la fiscalia s'hi nega i el relator de l'ONU (de l'ONU, sí senyors) recorda al govern espanyol que té l'obligació d'extradir-lo o jutjar-lo. De tot això, a la premsa nostrada ni mu.

Davant d'aquest silenci cal fer-se una pregunta: quin mitjà d'informació és aquest que silencia unànimement un fet polític de tal calibre?
Davant les xifres de venda de segons quins llibres i la participació dels lectors a les xarxes socials, jo em faig una altra pregunta: quins lectors són aquests que els agraden les flors i violes de les novel·les històriques i rebutgen unànimement els testimoniatges escrits contra un règim polític, el de fa quaranta anys i el d'avui, basat en l'engany i l'abús? Amics de facebook, ja veig que us entusiasma la foto d'un ametller florit i us repel·leix tot post sobre camps de concentració.
Així va la vida. Pot ser que sigui natural. Però aquesta llei natural porta a dir 579 vegades "no lo sé" o "no me acuerdo" com la infanta Cristina.
Aneu alerta. I si algun de vosaltres pretén tenir alguna cosa a la boca que no sigui "no lo sé", li recomano molt que llegeixi Montserrat Casals, Mercè Ibarz o Antoni Mora, investigadors independents amb sensibilitat històrica, capaços de detectar què s'hi juga, a Quanta, quanta guerra..., que ens afecti a tots.

Francesc Grau i Viader, una biografia exemplar

Aquí el teniu davant d'un plat d'olives, l'any 1958, a Calella. Encara no ha arribat ben bé a la quarantena, té tres filles i un fill, la seva dona és germana de la dona del seu germà i viuen tots plegats d'unes manolitas de terra cuita que fabriquen i pinten a casa per vendre-les als alemanys.

Aquí el teniu el 1936 a Calella, a setze anys o potser quinze, quan encara no ha sortit de casa ni del poble. Jo diria que ha de ser abans d'esclatar la guerra, ja que juga despreocupadament a pistoles. Dos anys més tard, l'abril del 1938, s'incorpora a l'exèrcit amb la "Quinta del Biberó", primer al front del Segre i després a la batalla de l'Ebre. El seu batalló cau presoner de les tropes franquistes a Cubells l'1 de gener de 1939. És empresonat a la plaça de braus de Logronyo, i d'allà deportat al camp de concentració de Miranda de Ebro. En surt el 6 de febrer.

Aquí el teniu al batalló de treballadors de San Roque, l'abril de 1940. Ha complert un any de treballs forçats i n'hi queda un altre per complir, abans del "romiatge per diverses presons". En total, són quatre anys els que passa en captiveri pel crim de no haver desertat als 17 anys quan la seva lleva va ser cridada a files.

Aquí el teniu no sé on i no sé quan. M'imagino que el retrat és de quan fa el servei militar (tres anys) al costat dels vencedors, i més precisament de quan li falta poquíssim per tornar a casa "fet un home" o sigui "fet un xai", segons paraules seves.










I aquí el teniu el 1968, amb Joaquim Amat-Piniella, celebrant el premi literari de la Cooperativa Obrera de Consum L'Amistat de Calella. Són dos ex-soldats deportats, l'un a Mauthausen, l'altre a Miranda de Ebro. Amat-Piniella fa cinc anys que ha publicat K.L. Reich, Grau en tardarà deu abans d'escriure Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius. Tots dos trien la forma literària per comunicar la seva experiència de la guerra i la deportació. Tots dos, abans d'escriure-la, l'han explicada en detall al primer públic que és la seva família. Havent-la explicada, Grau fa el pas de portar fills i nebots als fronts del Segre i de l'Ebre per ensenyar-los els llocs on havia fet la guerra quan era un adolescent com ells.

I fet això es posa a escriure Dues línies terriblement paral·leles, el diari novel·lat amb què "recupera" el diari autèntic de quan tenia disset anys i feia la guerra, un diari que ell mateix va sacrificar en caure presoner de les tropes franquistes. La darrera paraula de Dues línies... és "recup", així, truncada. Què falta per poder escriure recuperar? Potser la consciència del lector. (Sigui dit de passada, algun lector pintoresc va escriure a Club Editor queixant-se que Dues línies... havia sortit d'impremta esguerrat: hi faltava pel cap baix una frase. Aprofito aquesta carta per manifestar que el llibre acaba en punta per culpa no pas de l'impressor sinó de la Història.) O potser falta el relat del que vingué després: la publicació de Dues línies... el 1979 fa que Grau decideixi tornar a Miranda de Ebro, aquesta vegada amb la seva dona. Torna a l'escenari del camp i d'aquest retorn en farà l'obertura de l'excepcional Rua de captius. 

És notable que de bones a primeres Grau no expliqui el camp tal com el va conèixer sinó el lloc on es troba el 1981 i on hi havia hagut un camp —un lloc que no ofereix ni l'ombra d'un rastre del camp, un espai completament verge d'història, i això que pel camp de Miranda de Ebro van passar-hi unes 80.000 persones. Ara bé, aquest espai sense rastres no és un desert, i contra les ganes de fer petar la xerrada no hi ha estrictament res a fer —si més no en una crònica novel·lada. Grau, un turista ja vell, trava conversa amb un altre vell que passeja. L'autòcton explica al foraster el fred i el vent, les fàbriques de Miranda, els tallers ferroviaris construïts pels presoners, "me refiero a prisioneros de la guerra civil... usted ya me entiende". Tan bé s'entenen que acaben explicant-se un episodi que van viure tots dos el 1939, cadascú a una banda distinta de la paret del camp. "Abans d'anar-me'n vaig mirar, per darrera vegada, la fàbrica de productes químics. Les primeres ombres desdibuixaven les enormes esferes de metall, les naus industrials, els parterres plantats de flors... De la tarima, amb aquell pal altíssim, i de la font —l'única font del camp—, i de les barraques de fusta, i de tantes i tantes coses, només en quedava el record. Per la meva vida també hi havien lliscat quaranta anys, esborrant-ne, si és que alguna vegada havia existit, el més insignificant vestigi de ressentiment."

Així acaba el pròleg de Rua de captius —i aleshores sí que Grau pot entrar de bell nou al camp esvaït de Miranda de Ebro recreant episodis de la vida dels presos, molt especialment les seves converses nocturnes, d'una justesa de to que fa que els personatges del llibre resultin tan inoblidables al lector com devien ser-ho a l'autor els companys de captiveri. Però el que us vull copiar ara no és cap d'aquests diàlegs, per més que me'ls estimi, sinó el final del pròleg tal com surt al mecanoscrit original. És tot un tros de diàleg que Grau sacrifica en la versió impresa:

"—Ya me parecía a mi... Pues si le apetece todavía puede saludar a un antiguo conocido —va dir amb ironia.

—¿De quien se trata?

—Del cura del campo. Ahora está al servicio de la capilla del cementerio. ¡Está más cascado el pobre! ¿Se acuerda usted de él? 

Em picà l’ullet, amb picardia, i va continuar el seu camí, les cames arquejades, estintolant-se en el gaiato nuós.

De ell antuvi vaig sentir l'impuls d'arribar-me fins al cementiri i escopir quatre fàstics al sacerdot, avui ja vell i xacrós. Però, quan em disposava a anar al seu encontre, m'envaí una inefable sensació de llàstima i vaig preferir deixar-ho córrer. De la tarima des de la qual, cada diumenge, el capellà escarnia Crist en la persona dels desvalguts presoners impecablement formats a l'esplanada, així com de la seva antiga altivesa, com de tantes i tantes coses patides en aquell camp, només en queda el record."

Si conec aquest final escapçat, si avui puc transcriure'l i oferir-lo a la vostra consideració, no és perquè cap institució custodiï els papers d'aquells pocs que van escriure i descriure la repressió en una dictadura figura que "blanda". Si aquests papers es conserven és gràcies a la família i prou. El que custodien és un tresor: una obra com la de Grau fa comprendre la solidesa del terror que va saber imposar Franco, i les dificultats de qui intentà comunicar-la enmig d'un oceà de silenci —el tòxic silenci de la democràcia.  
Quan jo buscava els hereus a qui demanar permís per reeditar Dues línies terriblement paral·leles i Rua de captius, vaig descobrir que la Institució de les Lletres Catalanes no tenia notícia d'un Grau i Viader autor d'un dels poquíssims relats existents sobre camps de concentració franquistes, ni tampoc curiositat per descobrir-ne el rastre. Era mesos abans que el Santa Mònica produís simultàniament una raquítica exposició Centelles i una megalòmana exposició Quim Monzó. Per sort, trobar el rastre d'una persona no costa gaire en aquest sac de pobles que és Catalunya. El que costa és trobar-hi el rastre d'una certa Història —i mentre els documents personals de milers de víctimes del totalitarisme franquista s'esgarrien definitivament, la nostra Conselleria de Cultura acaba de gastar-se 366.000 euros per evitar la pèrdua inestimable del fons editorial Tusquets.
Hi ha frivolitats que clamen al Cel.

P.S. De Francesc Grau i Viader en dóna notícia la Viquipèdia, que l'encabeix dins la categoria "escriptors maresmencs contemporanis en català". Al llarg del 2013, Joaquim Amat-Piniella ha estat reivindicat com a "escriptor manresà". Hi ha rucades que també clamen al Cel.

Rua de captius: memòries des d'un camp de concentració franquista

El maig del 2011 esclatava una enorme polèmica ran d’una sèrie d’articles del Diccionario Biográfico Español, especialment el de Franco, descrit com un “gobernante católico, inteligente y moderado” autor d’un “régimen autoritario pero no totalitario”. Tothom que tingui ulls i orelles va tenir-ne notícia a través d’un o altre canal; si enllaço aquí el diari Público és perquè va tenir la gràcia de contradir la Real Academia de Historia per boca del mateix Caudillo en el seu Discurso de la Victoria: “Un estado totalitario armonizará en España el funcionamiento de todas las capacidades y energías del país, en el que, dentro de la unidad nacional, el trabajo, estimado como el más ineludible de los deberes, será el único exponente de la voluntad popular...”.

Després de declarar que “no se va a corregir ninguna de las entradas que aparecen en la edición impresa”, el director de la Real Academia va veure’s obligat a constituir una comissió responsable de revisar o redactar de bell nou unes quaranta biografies —no se sap del cert si, entre elles, la de Franco. Sí que se sap que aquesta revisió veurà la llum “una vez finalizada la edición definitiva, como suele ocurrir en estas obras de tipo académico: la Academia aún no ha publicado los 50 tomos, así que cuando se presente la obra completa en papel se harán las revisiones y actualizaciones”, segons declaració del subsecretari del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte el maig del 2013. Podem esperar asseguts. Entretant, els 6,5 milions d’euros abocats en aquesta aberració són de les poques partides de diner públic que ningú no preveu de retallar.

A part del que digui sobre el Caudillo l’article, hi ha tot el que no diu i que es resumeix en una paraula: repressió. Les formes de repressió instaurades per Franco demostren sense ambigüitats que el franquisme és un dels totalitarismes del segle XX, en el qual l’únic exponent de la voluntat popular seria el treball —podríem afegir-hi: forçat. Però el coneixement que es té d’aquest fet inqüestionable és fràgil, dins i fora d’Espanya. Uns quants historiadors han estudiat a fons els instruments anihiladors del franquisme, com ara Ricard Vinyes, coautor d’aquells Nens perduts del franquisme que en prendre forma de documental van sotragar Catalunya l’any 2006. Que sota Franco el territori peninsular era plagat d’inferns, vagament ho sabem; què passava en aquests inferns és cosa que pocs coneixen —entre altres motius, perquè els qui ho van viure a penes n’han deixat testimoni. 

En el postfaci que acompanya la darrera edició de K.L. Reich, Marta Marín-Dòmine recorda que “a França s’han comptabilitzat 104 obres testimonials publicades entre 1945 i 1948 escrites per deportats als camps nazis”, un fenomen que el supervivent Robert Antelme qualificava d’hemorràgia d’expressió i que feia escriure a un comentarista de Les Temps Modernes: “Un altre llibre sobre els camps de concentració! Després dels de Rousset, Kogon i tants altres crèiem que ja s’havia dit tot. Però encara que quedin coses a dir, ens estimaríem més que callessin. La guerra s’ha acabat. I ara tenim dret a gaudir de la pau sense que ningú ens l’amargui”. A Espanya no sé de ningú que hagi comptabilitzat les obres testimonials publicades per deportats als camps franquistes; però els qui en saben poden citar-ne potser mitja dotzena, sent així que de llocs de reclusió n’hi va haver prop de 200, i que van funcionar fins al 1947. El contrast entre els centenars de milers de represaliats del franquisme i el rastre irrisori que han deixat, hauria de ser una alarma sobre la capacitat alliberadora del que anomenem democràcia.

I tanmateix, alguns van intentar-ho. Alguns, havent viscut prou per veure morir el dictador, van creure que calia explicar-ho. ¿A qui i per què?

Francesc Grau i Viader, autor de Rua de captius, ho estampa ben clar: “Als meus fills, els quals, mancats d’informació com tanta gent de la seva edat, m’han preguntat diverses vegades com eren els camps de concentració espanyols”. Enganxada a la dedicatòria trobem aquesta sentència, de Joan Pau II, pronunciada a Auschwitz: “Els camps de concentració van ser construïts en l’odi i el menyspreu per l’home en nom d’una ideologia boja”. Dues frases simples i capitals, la primera perquè expressa la necessitat d’un interlocutor que vulgui saber sense el qual l’acte de testimoniar és absurd, la segona perquè associa els camps espanyols dels quals parla Grau als camps nazis; i ben irònica és la tria del lema, ja que és el Papa de Roma qui llança, a través de Grau, l’anatema contra l’obra nacional-catòlica regeneradora de Franco.

Francesc Grau i Viader va néixer el maig del 1920, pocs dies després que Karol Józef Wojtyła. L’un era cap de l’Església, l’altre un de tants de qui no es té notícia; tots dos van ser resistents sota règims totalitaris, i si Karol Józef Wojtyła va estalviar-se la deportació, Francesc Grau i Viader va conèixer els camps franquistes de Logronyo i de Miranda de Ebro, els treballs forçats a Andalusia, unes quantes presons i tres anys de servei militar al costat dels vencedors. En l’entrevista que li va fer Lluís Busquets al Correo catalán (26 agost 1981), declarava:  

“—Vaig passar prop de dos anys en un batalló de treballadors i les coses se’m van complicar perquè vaig ajudar a escapolir-se un noi que tenia por. El van enxampar i, és clar, el van declarar desertor i als qui hi estàvem complicats ens van processar i jutjar en un consell de guerra. Això em va servir per fer un llarg romiatge per diverses presons, però al capdavall en vaig sortir absolt.

—I després?

—Després, paradoxes del destí, em van passar a l’exèrcit a fer la instrucció militar...

—O sigui que vau marxar de casa als 17 anys...

—Vaig sortir-ne als disset anys i mig i vaig tornar-hi als vint-i-quatre. Vaig sortir-ne fet un nen i vaig tornar-hi fet un home. Potser hauria de dir fet un xai, pensant-ho bé.”

Però aquesta carta s'ha fet massa llarga. L'he començada pensant que seria la segona d'aquella Carta per entregues inaugurada amb Tsili. Les commemoracions m'han desviat d'anar al gra —i és que avui es commemora el Dia Internacional de les víctimes de l'Holocaust, l'endemà de commemorar-se els 75 anys de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, i m'ha vingut aquella història del Diccionario Biográfico Español finançat amb 6,5 milions d'euros públics mentre que el projecte de documental sobre el camp de Miranda de Ebro avortava per falta de 40.000 euros no menys públics. 

A la pròxima carta us acabo de presentar en Grau, ja que naturalment no té article a les Biografías Españolas. Serà divendres, davant d'un plat d'olives, a Calella dels alemanys. 

Tsili o la resurrecció de la carn (carta per entregues I)

Aquesta serà una carta per entregues perquè tracta de retorns.
Comença amb un problema: no tinc verb per dir el que tornar no diu. En francès hi ha revenir, que significa “tornar” o “retornar”, i revenants, que significa “els que tornen” i designa els fantasmes que ronden les cases on han viscut. Aquesta Carta no tracta de fantasmes a la manera de Henry James o Daphne du Maurier; tracta d’absents, de desapareguts que ens ronden a nosaltres quan som el darrer lloc que du el rastre de les seves vides. Aquests absents no fan cruixir les fustes sinó dues facultats compenetrades, la memòria i la imaginació. M’han tingut captivada en les obres d’Aharon Appelfeld, David Mendelsohn i Joan Todó, i d’això pretén parlar-vos aquesta Carta que trenca dos mesos de silenci.

El meu primer contacte amb Aharon Appelfeld va ser físic —detall important en una Carta que tracta de revenants— ja que vaig sentir-lo parlar abans d’haver-lo llegit: érem una petita delegació d’editors vinguts a conèixer escriptors israelians, i el silenci que va cloure la intervenció d’Appelfeld és potser el més perfecte de tots els silencis que hagi presenciat mai. La història dels seus anys de formació és excepcional: fill de jueus assimilats de l’actual Romania, als nou anys va evadir-se d’un camp de concentració i durant tres anys va sobreviure als boscos amb marginals, fugitius, traficants i prostitutes. Va acabar la guerra sota la protecció de l’Exèrcit roig, després de l’armistici va travessar Europa amb una colla d’adolescents orfes fins a les costes d’Itàlia, d’allà va ser enviat a Palestina, on va començar com tants altres supervivents el traumàtic procés de renéixer —en primer lloc, repudiant la llengua materna per adoptar l’hebreu, en què ha escrit tota la seva obra. I no és pas petita la paradoxa de tornar o revenir una vegada i una altra amb paraules hebrees als boscos i als rius viscuts en alemany, ídix o rutè. Això fa exactament l’obra d’Appelfeld des dels inicis fins ara, cinquanta anys després: lluitar contra l’home nou que pretenia construir-se al jove estat d’Israel a través d’una quarantena de llibres —reculls de contes durant els anys seixanta, novel·les gairebé sempre després, alguna obra de teatre, un parell de volums d’assaig i unes Memòries tardanes, publicades el 1999. Historia de una vida (així es titulen en castellà) s’obre amb una introducció que no transcric sencera però gairebé:

Estas páginas son capítulos de memoria y reflexión. Nuestra memoria es escurridiza y selectiva, conserva lo que tiene a bien conservar. No digo con esto que guarde únicamente lo bueno o lo agradable. La memoria, igual que el sueño, toma de la densa corriente de acontecimientos ciertos detalles y, a veces, pequeñas cosas sin importancia; los atesora para, en un momento dado, hacerlos resurgir. Al igual que el sueño, también la memoria trata de dotar de cierto significado a esos acontecimientos. 
Desde mi más tierna infancia, sentí que la memoria era un embalse vivo y latente que animaba mi ser. De niño, solía sentarme a rememorar las vacaciones de verano en el pueblo de mis abuelos. Permanecía durante horas sentado junto a la ventana imaginando el viaje hasta allí. Todo lo que recordaba de los anteriores veraneos volvía a revelarse de una forma más vivaz. 
La memoria y la imaginación conviven a veces al unísono. En esos primeros años parecían competir entre sí. La memoria era real, sólida, por así decirlo. La imaginación tenía alas. La memoria tiraba hacia lo conocido; la imaginación, hacia lo desconocido. La memoria siempre me inspiraba calma y un sentimiento agradable. En cambio, la imaginación me turbaba hasta deprimirme. (...)
Es sorprendente cuán claros son los lejanos y ocultos recuerdos de la niñez, especialmente aquéllos relacionados con los montes Cárpatos y las amplias llanuras que se extienden a sus pies. En las últimas vacaciones de verano devoramos las montañas y las planicies con una especie de ansia aterradora. Como si mis padres supieran que aquéllas habrían de ser las últimas vacaciones y que, en adelante, la vida sería un infierno. (...)
De los años de la guerra apenas recuerdo nada; como si no hubieran sido seis largos años. Cierto es que a veces surge de la espesa niebla un cuerpo tenebroso, una mano ennegrecida, un zapato del que no ha quedado nada excepto remiendos. Estas imágenes, a veces poderosas como una ola de fuego, se desvanecen rápidamente, como si se negaran a revelarse; y de nuevo la misma tenebrosa caverna llamada “guerra”. Esto es lo que retiene la conciencia racional, pero las palmas de las manos, las plantas de los pies, la espalda y las rodillas recuerdan más que la memoria. Si hubiera sabido cómo extraer algo de todas ellas, las imágines me habrían desbordado. Logré escuchar mi cuerpo unas cuantas veces y escribí algunos capítulos, pero fueron tan sólo fragmentos de una masa oscura oculta para siempre en mí.
Después de la guerra, pasé unos cuantos meses en las costas de Italia y luego en las de Yugoslavia. Fueron meses de un olvido maravilloso. (...) Fue entonces cuando el olvido construyó sus profundos sótanos. Con los años, los trasladaríamos a Israel. (...) Durante muchos años estuve sumido en el letargo del olvido. Mi vida fluía por la superficie. Me acostumbré a los angostos y húmedos sótanos. Es verdad, siempre temí una erupción. Me parecía, no sin razón, que las pululantes fuerzas de las tinieblas se iban fortaleciendo y que uno de aquellos días, cuando el lugar fuera demasiado estrecho para ellas, saldrían de nuevo a la superficie. Y, de hecho, estallidos como aquél se producían a veces, pero entonces otras fuerzas los frenaban y los sótanos se cerraban a cal y canto.
La división entre aquí y allá, entre arriba y abajo, duró varios años. La historia de esta lucha está en estas páginas . (...) Este libro no es un resumen, sino un intento, desesperado si se quiere, de ir uniendo las diferentes partes de mi vida hasta las raíces de su germinación.

En els llibres de ficció —d’imaginació— d’Aharon Appelfeld s’hi intueixen notables reincidències. Hi ha les novel·les premonitòries, on els primers senyals de la catàstrofe són revelats a un públic de jueus rics que juguen a cartes: són Badenheim 1939 (la trobeu en castellà), Le temps des prodiges o Les eaux tumultueuses. Hi ha les novel·les de l’amor proscrit: Katerina o Floraison sauvage.

Hi ha les novel·les de la infància fugitiva, en què el protagonista ateny la pubertat durant els anys de l’extermini: són Flors d’ombra i Tsili, que podrien passar per bessones si no fos que aquella és del 2006 i aquesta del 1983 —un cas de reincidència vint-i-tres anys després, amb una variació molt curiosa de protagonista: a Flors d’ombra és el fill únic d’una família urbana i cultivada, a Tsili és la filla petita i endarrerida d’una família nombrosa i modesta de poble. Aquesta és una de les preguntes que em fa l’obra d’Appelfeld: ¿què hi ha darrere les variacions? ¿Què varia, un tema o l'existència mateixa, que és múltiple? ¿Què conté aquesta obra, quin antídot de la destrucció? (Qui vulgui meditar-ho troba totes dues novel·les traduïdes al català per Eulàlia Sariola i publicades per Club Editor.)

Potser el subtítol de Tsili, “Història d’una vida”, insinua una resposta: és, recordareu, el títol de les Memòries d’Appelfeld. En la versió primigènia de Tsili no hi havia subtítol: l’autor l’ha afegit recentment, i el reclama en totes les noves traduccions. Abans hi havia la novel·la Tsili d’un cantó i de l’altre unes memòries, Història d’una vida. Ara hi ha un vocatiu que tant s’aplica a l’home Appelfeld com a la inventada Tsili, i que traeix el vincle entre memòria i imaginació. La frontera no passa entre ficció i no ficció: les coses existeixen sempre que tinguin cos. “Els palmells de les mans, les plantes dels peus, l’esquena i els genolls recorden més que la memòria” —és una frase que obre les Memòries i que il·lumina Tsili, la noia endarrerida que pren consciència a través de la carn:

Aquella mateixa nit els soldats van irrompre a les cases i les van saquejar. Els terribles gemecs i els xiscles pujaven fins al cel. Però a la nena, qui sap per què, no la van tocar. Potser no la van veure. S’havia amagat al cobert de l’eixida, entre les bótes i els sacs. Sabia que havia de guardar la casa, però la por va ser més forta que ella. Esperava en secret que una veu propera la cridaria. L’univers era ple de xiscles, lladrucs i trets. Esporuguida, anava repetint els mots que el vell li havia ensenyat. El xiuxiueig la va assossegar i es va adormir.
Va dormir hores i hores. Quan es va despertar era de nit i regnava un silenci absolut. Va treure el cap per damunt els sacs i va descobrir la llum del cel a través de les escletxes del cobert. Amb les mans repenjades a terra, va incorporar-se. El fred li havia embalbit les cames, eren dos fusos glaçats. S’hi va fer fregues. El dolor li punxava les plantes dels peus.
Va passar una bona estona així, amb les mans repenjades a terra i contemplant el cel. Mentre escoltava, els llavis se li van entreobrir i murmuraven: 
—¿A qui haurem de retre comptes? [pàg. 14]

P.S. Les dues fotos que he penjat són de Roman Vishniak. I la segona entrega d'aquesta Carta serà sobre tornar on no has estat mai.