Carta discurs

Va ser dit a Girona, el vespre del 25 de gener, a la cloenda de l'homenatge a Joan Sales organitzat per Òmnium Gironès. I va ple del poema 42 del Viatge d'un moribund, "Una veu entre els brins":

Respectades autoritats, companys infatigables d’Òmnium Gironès, estimat públic:

La presència de tots nosaltres en aquesta sala em penso que es pot resumir en una paraula, i aquesta paraula és: herència.

Les herències són complicades i no s’assumeixen així com així. Assumir una herència significa indagar, mirar de què és feta, valorar si és un pes mort o un parell d’ales. L’homenatge organitzat per Òmnium Gironès ha estat de dalt a baix una assumpció d’herència: ha explorat, una per una, les obres de Joan Sales per entendre què són i què podem fer-ne. Els impulsors d’aquest homenatge se n’han sortit de reunir un públic molt ample al voltant d’una reflexió molt a fons: crec que res no hauria pogut il·lusionar el meu avi tant com la joventut, el determini i la intel·ligència d’aquestes persones que ens convoquen avui. Vull dir el meu agraïment profund a cada una d’elles, i el meu agraïment a les que tinc l’honor d’acompanyar en aquesta taula.

Vull dir també que el grup d’Òmnium Gironès ha perpetuat una manera de fer ben salesca. Perquè això que han fet, i que han anomenat “Homenatge nacional” per compte propi, ha sortit d’un grup reduït de persones amb recursos limitats però amb una fe absoluta en la importància de la seva acció. I és perquè la creuen necessària i no pas de compliment, que han sabut fer-la ambiciosa.

Joan Sales ens ajuda a creure en el poder de l’acció d’un sol home: aquesta, per a mi, és la part essencial de la seva herència. He dit “l’acció d’un sol home” i també podria dir “l’acció d’un home sol”: perquè és una cosa que sobta, quan mires la vida de Joan Sales, aquesta solitud tan gran i peculiar, que no s’esquerda mai però que tampoc no es replega en si mateixa. Joan Sales va treballar sol d’un cap de vida a l’altre. És una cosa que va voler? No ho sé. Moltes iniciatives seves havien començat amb el desig de constituir un grup al servei d’un propòsit. El Club Editor n’és un bon exemple; els Quaderns de l’Exili, si haguessin durat més, qui sap si no haurien seguit el mateix camí. Trobo que és una part de l’herència que mereix reflexió.

La bellesa de la solitud de Joan Sales és que no el du a treballar només la pròpia obra, ni a concentrar-se només en el territori privat de l’escriptor: al contrari, des del seu aïllament s’aboca als altres, pensa com ser útil als altres i aquesta és la seva manera de ser útil al país que estima per damunt de tot. Ferran Soldevila, Joan Coromines, Carles Cardó, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga... la llista d’obres tributàries de l’acció de Joan Sales és llarga i molt impressionant. Aquesta és una altra part essencial de l’herència que mereix reflexió. Vivim uns temps en què el patró de conducta pesa per damunt de tot, molt més que l’afiliació a un partit o la pertinença a una institució. En això crec que cal dir fins a quin punt Joan Sales és un exemple que ens hauria d’inspirar i que hauria de fer escola.

L’estil és capital en les obres de Sales, i amb això vull dir la manera de fer: és el fil conductor que no es trenca mai. El cap d’aquest fil és l’amistat amb Màrius Torres, potser l’únic racó de vida en què Joan Sales no es va trobar sol. Dos homes joveníssims, dos poetes, un que agonitza al sanatori de Puig d’Olena, l’altre que viu al front. Durant uns anys, podríem dir que es tenen l’un a l’altre. D’aquesta amistat van sortir dos dels reculls de poesia més impressionants de l’època. Sabíem que Joan Sales havia estat l’editor de Màrius Torres, el seu lector fervent, que l’empenyia a exigir-se més i anar més amunt. Avui la poesia de Sales torna a ser a les llibreries i jo crec que és una poesia tan fonda, tan esplèndida, tan rica com podia desitjar-la Joan Sales dels autors que més admirava. Desgraciadament, era inclement amb si mateix i no va reeditar mai el Viatge d’un moribund com es mereix: amb tots els honors.

Club Editor, la seva editorial, ho fa amb la intenció de no donar l’homenatge per acabat ni l’herència per liquidada. En aquest llibre hi trobareu la poesia de Sales tal com la va compondre ell. Heu de saber que Sales era perfeccionista i va aprendre l’ofici de linotipista per poder fer bons els llibres en tots els seus detalls. En aquest nou volum hi trobareu també un element que Sales no hi va posar, potser perquè donava més bombo a l’obra dels altres que no pas a la pròpia: és la carta que Màrius Torres li va escriure quan per primera vegada va llegir els seus poemes en forma de recull. Fins aleshores n’havia llegit només alguna peça, un poema per aquí per allà enviat amb una carta; quan Joan Sales, des de l’illa d’Haití, li envia el recull de poesies escrites entre 1935 i 1941, l’amic a Puig d’Olena queda estupefacte. És una simfonia acabada, li diu. És un estil impressionant, amb cos: ossos, nervis i tendons. És una selva de símbols.

En una carta, Joan Sales li havia escrit un dia: “Els homes no són mai tan ells mateixos com en els seus versos. La poesia és, certament, un mitjà ben primari i ben bàrbar d’expressar-se: però cap de tan expressiu com ella”.

Ara que s’acaba el viatge per l’obra de Joan Sales organitzat a Girona, la poesia és el port on havíem d’atracar finalment: des d’aquí podem veure, completament nu, l’home Sales, d’on havia de sortir una vida extraordinàriament solitària i fèrtil. La seva poesia és moltíssimes coses, però no sé si per damunt de tot no és inquietant, en el millor sentit de la paraula. Necessitem aquesta inquietud, qui sap si més que qualsevol altra part de l’herència.