Carta no ben bé manifest

     Vaques grasses... 

Els llibreters denuncien que el volum de títols publicats excedeix l’estómac dels lectors, però aquest volum no para d’augmentar per mor de la tresoreria -les novetats compensen les devolucions. La durada de vida del llibre s’escurça proporcionalment a l’excés de producció: desapareix la raó de ser del llibre, que és la continuïtat en el temps. La riquesa de la xarxa, els estralls combinats de la pedagogia i de la política cultural, disminueixen dràsticament el territori dels llibres: en primer lloc a les escoles, on la literatura no s’ensenya sinó com a “suport de la competència lectora”, i en darrer lloc als canals públics amb pretesa vocació cultural. L’acadèmia llença les humanitats a les ortigues: la literatura, tota la literatura, no té cabuda enlloc més que als departaments de filologia, desertats pels estudiants -potser perquè la literatura hi és tractada com ho és el cos humà per la medicina forense? 

I vaques magres

Les aixetes es tanquen l’una darrere l’altra -des de les biblioteques fins als compradors individuals passant per les subvencions, públiques o privades-. L’empobriment de cada un dels actors de la cadena del llibre arriba a un grau que s’assembla a la inviabilitat. Els canals de difusió s’ensorren, les seccions culturals semblen paper de fumar. Les llibreries que no pleguen es buiden. Els grups editorials restringeixen el ventall literari i empobreixen l’oferta -o sigui, a llarg termini, el mateix públic lector. Moltes editorials independents que pugnen per construir una literatura més ampla treballen amb poc capital, algunes sense retribució (cas de la majoria de les joves editorials en català). El no miracle de les noves tecnologies posa en perill el que cap revolució tecnològica no resoldrà: el treball intel·lectual necessari per fer bons llibres (amb paper o sense), i el pagament d’aquest treball. L’autoedició via internet obre les ales.

     Què podem fer els editors? (continuarà...)