Amat i Espriu, o el Guinness dels centenaris

Si resulta que treballes per a una editorial poblada d'escriptors nascuts en els primers decennis del segle XX, quedes atrapada, per a bé i per a mal, a les trinxeres d'una guerra particular: la que es lliuren la desmemòria i la celebració. És el moviment de la vida literària a casa nostra, de pèndol, entre la descatalogació generalitzada i l'homenatge fins a la sopa.
2008, Rodoreda; 2012, Sales; 2013, Amat. Una va de centenari en centenari com papallona de flor en flor. I arriba a la conclusió que caldria fer-ne una bitàcora, qui sap si un llibre Guinness.
En temps de crisi, la tendència és el penjoll: ho vam veure l'any passat amb Sales-Calders-Tísner, un trio prou harmoniós si pensem que tots tres van començar la vida adulta anant voluntàriament al front. És una manera particular i no pas gaire compartida d'entendre el paper de l'intel·lectual dins de la societat, i això els ha valgut un lloc més aviat baix en les cotitzacions de la borsa: 180.000 euros diu que es van dedicar a celebrar la memòria de tots tres autors, o sigui 60.000 per barba, rascats de la butxaca de la Generalitat, l'Ajuntament de Barcelona, la Institució de les Lletres Catalanes, etc. Compareu-ho amb el pressupost declarat per al centenari Espriu, d'entre un milió i un milió i mig d'euros, contra els encara no 80.000 euros dedicats al centenari Amat, també el 2013, i comprendreu una sèrie de coses.
Joaquim Amat-Piniella va ser voluntari de l'Escola Popular de Guerra de de la Generalitat i soldat de l'Exèrcit de la República, o sigui defensor actiu de la llibertat i la democràcia al seu país; com a tal, va anar a petar a França el 1939, i d'allà al camp de concentració de Mauthausen, on va passar prop de cinc anys. Contràriament al seu company Pere Vives, assassinat al camp amb una injecció de benzina al cor, Amat va sobreviure. En ser alliberat el 1945, va posar-se a escriure una novel·la que no publicaria fins al cap de disset anys: K.L. Reich, inicials de Konzentrations Lager Reich. De què tracta aquesta novel·la? Del que va viure i veure Amat al camp; de com van morir o sobreviure els republicans espanyols deportats a Mauthausen; de les lluites intestines entre comunistes i anarquistes en un camp equipat amb forn crematori; de la perpetuació de la misèria partidista en el que ell anomena "la internacional del dolor".


El cert és que el vespre del 21 de febrer s'inaugurava a Manresa el centenari Amat, i jo hi anava arrossegant els peus perquè els actes institucionals d'homenatge em fan pànic. Tenia una hora justa per anar de Barcelona a Manresa i em perdo fatalment sempre que vaig a Manresa. Sortint dels túnels de Vallvidrera, la Tribu de Catalunya Ràdio anunciava la caiguda imminent del règim de Síria després d'un atemptat amb més de cinquanta morts, i passava immediatament a convocar un concurs radiofònic de receptes de pèsols. Començaven a caure gotes; l'home del temps augurava neu per a la matinada; Montserrat, aquell vespre, feia posar els pèls de punta: tenebrosa, feixuga més que una mola carregada de males intencions. I sí: vaig equivocar la sortida de l'autopista però vaig arribar a temps al teatre Kursaal, després de saludar al passeig Pere III l'escultura acabada d'estrenar d'un Amat assegut per sempre a una tauleta del Casino. Ja no el podran treure mai més de la seva ciutat, on seu en una solitud de bronze mirant cap a la gentada que discorre als seus peus. Fa una certa impressió, també una mica d'angúnia. No és pas una escultura banal. Com no van ser banals sinó esplèndids els parlaments oficials i l'homenatge artístic a Joaquim Amat Piniella, confiat al Brossa Quartet: vaig sortir del teatre veritablement eufòrica, i l'alegria encara em dura. És possible, doncs, que un homenatge arreli en una voluntat profunda de reivindicar una figura i una obra. Aquesta cosa excepcional és possible.
Les autoritats eren l'alcalde de Manresa, el seu regidor de Cultura, el president de Memorial Democràtic, el president d'Òmnium del Bages. Cap prima donna del nostre Govern, cap diputat en la celebració d'un exemple com el que arriba a ser el de Joaquim Amat-Piniella. Fa rodar el cap. Posa les coses a lloc, també. Va dir el nostre president Artur Mas que Salvador Espriu era un model de conducta cívica i ètica. En un temps com el nostre, de creixent agressió a la persona per les institucions polítiques (i per mor d'una saviesa econòmica que s'assembla a la dels metges de Molière: perdoneu la llargada de l'incís), aquesta afirmació fa caure de cul. Espriu és infinitament respectable; no sols l'autor sinó l'home. Però admetreu que posar-lo com a model de conducta cívica és un convit a la impotència: tanca la porta amb clau i barra't a casa, vet aquí en resum el que professa Artur Mas com a resposta ciutadana.

Us deixo amb una foto de l'alliberament de París per la "Nueve", la columna de republicans espanyols allistats a les forces aliades. ¿És això el que hem d'oblidar que es pot aconseguir si un no es queda a casa, President?