Nikos Kavadias, amb devoció

Això va passar a Santiago de Xile, on jo vivia dalt d'una muntanya no gaire diferent de la meva Pelada. Hi vaig conèixer una dona francesa, "expatriée" atípica, una fora de lloc en tots els aspectes. Alta, abrupta, intel·ligent. Vam tractar-nos poc: tres trobades. Converses en què la intimitat es dóna per intermediari dels llibres, ensumant-se sense violentar la distància. A la segona trobada, em va portar un llibre i em va precisar que no podia regalar-me'l: era una edició introbable d'un llibre per a ella important.
El vaig llegir.
A la tercera trobada li vaig tornar el llibre. No ens hem vist més.

Van passar anys. Sóc desmemoriada amb els títols i els noms: sovint pensava en allò que m'havia fet llegir l'amiga fora de lloc, i que parlava de relacions casuals, transitòries, intenses. Poques vegades un llibre se m'havia gravat tan profundament a la memòria: el seu món sensorial, la solitud densa dels seus personatges, els afectes riquíssims quan un solitari n'ensopega un altre. Se m'havia gravat en el detall de les seves paraules, cosa que no em passa sovint. Per damunt de tot, recordava l'encontre entre un mariner que fondeja uns dies prop d'una costa xinesa i una nena que l'atén. Tot el que passa entre ells sense que passi res, quan caminen plegats per Hong Kong i la nena per primera vegada trepitja terra ferma. El miracle lacònic d'aquell conte.

Casualment, vaig anar un dia a un simposi de traductors organitzat per la Universitat Autònoma. I allà, parlant de tot i de res, un desconegut em va sortir a explicar un conte que es deia "Li" i un poeta grec que es deia Nikos Kavadias.

Era el llibre que no em va regalar l'amiga, i era l'home que l'havia traduït al català per pura devoció.

És el llibre que demà comencen a imprimir: fruit de la trobada entre un mariner grec i una nena xinesa a Hong Kong, entre dues fora de lloc a Santiago de Xile, entre una editora i un traductor a Bellaterra; i, per damunt de tot, fruit d'una llarga intimitat entre el lector Jaume Almirall i l'escriptor Nikos Kavadias. No ho sé del cert, però diria que Jaume Almirall no ha navegat mai, així com Nikos Kavadias mai no va tenir casa en terra. 

Publicar aquest llibre és de les coses que més il·lusió em fan. Són tres contes, inoblidables, i un text llarg de Jaume Almirall sobre Nikos Kavadias, escrit no pas per un taxidermista sinó per algú que ha conviscut molts anys amb una obra i el seu misteri. Algú que ha explorat cada un dels rastres escrits per un home que en va deixar pocs: tres volums prims de poesia, un volum prim de contes, una novel·la única, i les cartes a la germana i a l'amic.

Hi ha una proporció perfecta entre el poc d'aquesta lletra i l'enorme del que conté.
El volum tindrà aquest aspecte.
I us en parlaré més.