Què hi ha dins dels silencis?

Com cada 27 de setembre, el poble francès d'Étobon commemora l'execució dels seus fills per l'exèrcit alemany l'any 1944, en una acció de represàlies dirigida contra el maquis. Al mateix moment surt a Catalunya una novel·la d'Aurora Bertrana que commemora la mateixa tragèdia des d'un angle ben distint. Es diu Entre dos silencis i en la nova edició que n'hem fet l'acompanya un document d'història curiós: es tracta del prospecte redactat el 1945 per Charles Perret, l'alcalde, amb el propòsit de donar a conèixer els fets viscuts al poble durant la guerra i recaptar diners per al Sindicat d'Ajuda Mútua. En realitat, és una crònica escrita amb una sobrietat impressionant. Així explica quatre anys de guerra, els que precedeixen la matança:

"El temporal del mes de juny de 1940 poc havia afectat el nostre bonic llogarret. Fora d'alguns presoners, tots els mobilitzats havien pogut tornar al si de les respectives famílies un cop passada la crisi. Les penalitats de l'ocupació havien estat relativament breus i benignes: de moment els soldats alemanys havien rebut la consigna de ser correctes. La unitat de transports aquarterada al poble s'havia comportat amb discreció, amb cortesia i tot. Poques setmanes després se n'anaven a prosseguir les conquestes i no se'ls trobà a faltar. Étobon havia viscut els anys d'ocupació sense pena ni glòria, buscant passar desapercebuda enmig de la boscúria i confiant en dies millors. A cada estació de l'any es patien requisicions, de més en més rigoroses. No havien mancat ni escorcolls, ni visites domiciliàries, ni detencions: pa de cada dia sota la bota nazi. Amb paciència i fortes dosis d'esperança, la gent anava passant el cop i tothom confiava de veure aviat la fi de tots els seus mals." I continua, abordant ja les immediacions de la tragèdia: "La inclemència arriba per a nosaltres l'agost i el setembre de 1944."

En aquesta frase de no res niua l'abisme que separa la memòria oficial de la memòria construïda per la literatura. Certament, l'execució dels fills del poble és una tragèdia que es produeix al final de la guerra, quan París ja ha sigut alliberat. Però la inclemència, si un posa la mira al lloc on la posa Bertrana, comença tan bon punt els homes del poble s'embosquen per no ser enviats a les fàbriques alemanyes el 1943, quan s'instaura el famós Servei del Treball Obligatori que tan bé alimentarà la Resistència a França. I la inclemència adopta una forma que, personalment, no m'havia figurat mai, perquè Bertrana mira no pas des del maquis, sinó des de les cases del poble on les dones han quedat soles amb els soldats d'ocupació.

Què conté això? Conté una por ferotge perquè elles no saben com reaccionarà l'enemic davant la desaparició dels homes. Conté un pes d'obligacions que aclapara: la casa i la família, els conreus, el bestiar, sense braços que les ajudin. Conté un altre parell d'obligacions lligades als homes: als "seus" que cal encobrir perquè viuen amagats al bosc, als "altres" que han d'atendre com si fossin de la família, que dormen al llit del marit o del fill, mengen a la cuina, xerren a la vora del foc, tenen roba per rentar i sargir...

No estic segura que s'hagi entès prou fins a quin punt Entre dos silencis és una novel·la important en això. Rica. Plena de situacions i escenes que resulten absolutament inèdites. Avances en la lectura d'aquest text contingut, enemic de l'estridència, i sents una perplexitat rara. Com si algú hagués esquinçat un vel que no sabies que hi fos, i de sobte aparegués una realitat distinta. N'hi ha tantes, de perles narratives per dir això que no s'havia dit, que costa triar-ne una. Aquesta, per exemple, en què la vella Caterina, muller i mare dels primers desertors, travessa de nit el bosc per proveir-los: "Al bosc la turmentaven les feres, al poble, els homes. Els guardes tornarien, era estrany que no ho haguessin fet ja: en no trobar els homes de la casa se l’endurien a ella. L’horroritzava pensar-hi. Si la tancaven a presó, ¿qui duria aliment als dos emboscats, qui s’ocuparia de les bèsties?" 

Però hi ha més que aquest ull sagaç. Hi ha un petit prodigi d'Aurora Bertrana. Es diu tinent Greiz i fa que sovint em pregunti com seria rebuda aquesta novel·la si es traduís al francès i es llegís a Étobon. Perquè el nervi de la vida interior, la clau amb què pots desxifrar el gran silenci és un oficial alemany en qui s'esberla la capacitat de separar la humanitat en dos bàndols. Ell és un home que parla, amb insistència, a la Marta, contra la paret de silenci que ella li oposa a cada un dels àpats. Parla de les coses que somouen dins seu, i, encara que no respongui en veu alta, la Marta li correspon amb una alarma creixent. Arribes al final i et preguntes: què insinua el títol? De quins silencis parla? "És una prosa que calla, una autora que no parla gaire en vida, un poble on ja hi havia el silenci i que canvia de silenci en realitat, és el silenci de qui està en una casa estranya davant d'unes persones que l'acusen i el d'unes dones que el castiguen amb el silenci, el silenci al voltant dels fets, tot aquest mal passa en silenci, no esvera el món, queda lluny de tot..." Cito Georgina Solà, amb qui he editat aquest llibre i amb qui en parlava ahir mentre ens dèiem que aquest any no aniríem a Étobon.

A Étobon, que no sap que una escriptora catalana ha escrit la història dels seus habitants durant la guerra de fa vuitanta anys que avui ens ronda amb la insistència d'un fantasma.