Fa tres setmanes que no la trepitjàvem i ara amb prou feines si gosem: Barcelona, la deliciosa, la frívola, la rellepada, té l’asfalt dels carrers net i planxat com unes estovalles. Fa angúnia tractar-los com el que són, vies de circulació per on roden cotxes i camions i autobusos i que a París o Londres tenen un aspecte com d’escorça soferta. En lloc d’una superfície tota coberta de pegots, la pell dels carrers de Barna és d’un negre lluent que satisfà la vista, una piel tersa (em ve així, com als anuncis de quan era criatura), equivalent urbanístic de l’efecte botox. I és que la cirurgia estètica és el primer que se m’acut quan penso en la mania municipal d’esbudellar i glacejar carrers tan ben evocada per Virginie Despentes a Apocalypse Bébé —una novel·la ambientada a Barcelona, on l’autora va viure i escriure, però que no surt al mapa literari que ha dissenyat l’ICUB—. Aquesta vegada em fa l’efecte que el glacejat s’ha estès per una xarxa amplíssima, des de Santuari fins a Parlament, on estrenen una superilla i un mobiliari urbà que guarda amb els bancs d’una plaça la mateixa relació que la cuina de Ferran Adrià amb la dieta familiar. (Per cert, ¿heu vist la cala Montjoi d'ençà que se n'ha apoderat aquest geni de la transformació?)
Acabem d’arribar de Buenos Aires i redescobreixo el meu territori. Primavera, la porta de la Llibreria Calders és oberta de bat a bat i em reconforta que la cara de la Sucunza no hagi sofert cap intervenció. Fina com sempre, prepara tres sessions per fer balanç de l’operació Barcelona a Buenos Aires: seixanta escriptors i il·lustradors convidats per l’Institut Ramon Llull i l’Ajuntament de Barcelona (el viatge i l’estada dels quals han costat 600.000 euros) per uns 10.000 participants en els 120 actes programats a la Feria del Libro de Buenos Aires. Els comptes Twitter de les administracions implicades han fet una piuladissa de moixons estarrufant les plomes al bassiol de l’autocelebració. Ara bé, d’intercanvi amb els escriptors argentins es pot dir que n’hi ha hagut poc; amb la universitat, gens. En tot cas, ningú no ha caigut que uns apassionats de literatura com són els argentins (a les seves facultats llegeixen en una setmana el que a les nostres es llegeix en un curs, i no exagero: em consta) no tenen on descobrir la literatura autòctona quan vénen a estudiar a Barcelona si no saben català —que naturalment no el saben—. No hi ha a Catalunya cap facultat que hagi creat una secció destinada als estudiants estrangers curiosos de saber què s’ha escrit en la llengua indígena i on Rodoreda pugui ser estudiada en castellà o en anglès. Organitzar-ho seria força més profitós que enviar cinc dotzenes d’autors a passar quatre dies a Buenos Aires. Això sí, a Catalunya els mitjans han parlat molt dels èxits de la nostra delegació d’escriptors, i tu diràs si en parlaven amb la delegació de periodistes que s’havia desplaçat a Buenos Aires per informar els catalans de la internacionalització de la seva cultura.
Mafalda, tenies raó: caminem cap per avall, i potser per això necessitem l’asfalt ben llis.
Després de xerrar amb la mustela Sucunza vam remuntar cap a casa passant per la Central del carrer d’Elisabets. Encara no havia vist el pati que han annexat a la llibreria, amb festejadors de rajola antiga i una palmera beatífica que protegeix les taules del cafè. Allà mateix, al Jardí dels Tarongers, es preparava un acte veïnal amb cadires a l’aire lliure, una tarima i una taula per al vermut —que no ens van voler servir fins que Ada Colau i Joan Subirats no van haver exposat el seu programa per Barcelona, ja que l’acte no era veïnal sinó electoral.
I llavors la meva sorpresa va assolir el seu zenit.Per primer cop d’ençà que visc a Catalunya, el número 2 d’una llista política parlava de cultura no pas com a símbol o essència sinó com a aspecte concret de la vida ciutadana, i centrava el seu discurs en l’escola com a lloc prioritari on fomentar-ne l’experiència. Parlava de la famosa sisena hora d’ensenyament, que ja es fa al 100% de les escoles concertades però només al 18% de les públiques, i que hauria de servir, deia ell, per garantir que en la vida de totes les criatures hi hagi un contacte real i continu amb les arts. Parlava de crear una residència artística a totes les escoles públiques, com ja passa en una vintena de centres. De multiplicar els instituts especialitzats en les arts, com l’Oriol Martorell en el teatre i la dansa. De fomentar que els grans centres municipals de cultura, els museus, els teatres, treballin cada projecte pensant també en la població infantil. Parlava de convertir l’educació artística en una prioritat.
No sé si aquest programa guanyarà gaire electors a la causa de l’honorable alcaldessa Ada Colau. S’assembla poc al que jo diria que és el tronc comú dels partits a Catalunya (i en això no hi ha frontera entre sobiranistes i unionistes): la indiferència en major o menor grau per l’escola com a lloc de transformació, com a porta d’accés a allò que la vida no t’ha posat a prop. Ernest Maragall va impulsar com a conseller d’Educació la retallada de les hores dedicades a l’ensenyament de la literatura catalana. Irene Rigau, en plena crisi i quan Càritas alertava de l’empobriment dramàtic dels infants a Catalunya, va decidir compactar l’horari lectiu a ESO de 9h a 14h, una mesura controvertida pedagògicament però d’un efecte immediat pel que fa a la vida material: foragitat el dinar de l’horari escolar, l’administració deixava de fer-se responsable del que per a molts adolescents era l’únic àpat complet i calent del dia.
A les meves orelles, les paraules de Joan Subirats anaven ressonant d’una manera bellíssima amb les de l’antropòloga Rita Segato el dia de la inauguració de la Feria del Libro a Buenos Aires: “No le pasemos el mensaje a los jóvenes, como hacemos generalmente, de que vienen a la escuela, a la universidad, meramente para aprender. Porque ese aprender se refiere automáticamente a un aprender lo ya pensado.”
***
Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí
Post Scriptum. Han passat tres mesos. Joan Subirats és el sisè tinent d'alcalde de Barcelona, responsable de l'àrea de Cultura, Educació i Ciència, i tindrà els poders necessaris per impulsar les belles mesures que desgranava al Jardí dels Tarongers. Però els editors com jo no tindrem l'honor de tractar-hi quan vulguem dirigir-nos a l'Ajuntament de Barcelona. La rifa postelectoral ha posat les indústries creatives a les mans de Xavier Marcé, juntament amb el turisme, dins l'àrea d'Economia, Treball, Competitivitat i Empresa adscrita al primer tinent, Jaume Collboni. Xavier Marcé és accionista i ¿era? vicepresident i responsable d'expansió del Grup Focus, una "organització empresarial amb vocació artística" segons el seu propi web "i el principal operador privat en el sector de les arts escèniques". El 2016, quan ja era pressentit com a director de l'ICUB i comissionat de Cultura, el setmanari La Directa li va dedicar un article que mereix ser llegit. Per donar la mida del tauler en què es juga la partida, el pressupost de l'Ajuntament de Barcelona en Cultura és actualment de 142 milions d'euros. Focus, d'entre el sens fi d'encàrrecs municipals que l'han convertit en una empresa florent, va rebre el 2015 el de gestionar la part material de la Setmana del Llibre en Català. Li devem les noves cases de plàstic on ens trobareu a partir del divendres 6 de setembre al pla de la Catedral.
A Buenos Aires vaig rebre una gran lliçó d'un editor argentí, Javier Bendersky, responsable de "Todo libro es político". Li preguntàvem per la notable florida d'editorials independents a l'Argentina i ens va respondre: "¿Independents? La majoria d'editorials dites independents són editorials petites que voldrien ser grosses, l'única diferència és de mitjans. Mentre que una editorial independent de debò ho és perquè pensa i treballa amb independència." Aquesta frase va encendre un llum que no voldria que s'apagués ara que comença el nou curs, sota els auspicis de sempre.
Cartes del viatge a l'Argentina
Estampa porteña 1
Estampa porteña 2
Estampa jujeña 1
Estampa jujeña 2
Estampa a mig camí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada