Aquest 11 de setembre fa 150 anys del naixement de Caterina Albert, que tornaria a néixer uns anys més tard sota el pseudònim de Víctor Català. A partir d'aleshores, fins i tot en les cartes privades a Narcís Oller o Joan Maragall es designaria a si mateixa en masculí, com si volgués establir amb l'altre una relació sense fissura de cap mena i tenir-hi totes les bregues que la noció de "sexe feble" hauria condemnat. Una de les més esplendoroses és la que expressa en el pròleg del volum Caires vius
(Tots els contes, 3). Mentre bufa el vent i es prepara la gran manifestació performàtica
(el mot és d'ella), us en copio un llarg fragment. Cal llegir-lo, rellegir-lo i meditar-lo: en sortireu reconstituïts.
Bo és escoltar atentament i fer cabal de les opinions quan aquestes són respectables, mes per a esser respectable una opinió cal que tinga molts requisits, i el primer de tots, el d’estar ben fonamentada. Entre altres bons fonaments d’una opinió, senyalaríem nosaltres com a principals la bona fe, la imparcialitat, el clar criteri, l’examen i la competència; i la que no tingués aquests elements o bona part d’ells, la titllaríem de seguida per tarada de pecat original, de vici d’arrel, que impedeix acceptar-la sense reserves. Mes, ¿quantes vegades els trobem en les opinions a l’ús aquests elements? No hem de vacil·lar per a assegurar que poques. En efecte: qui parla en to més alt, per lo comú, és la passió, la lleugeresa i la ignorància; com a impulsiva una, com a cegues perdudes les altres, no coneixen vacil·lació ni remordiment, ragen a raig fet, sense passar pels coladors del dubte i de l’escrúpol, i aneguen tranquil·lament amb llurs impureses tot lo que atrapen sota. I si això passa sempre, passa molt més encara i amb major intensitat allà on l’ambient hi està enrarit i els horitzons hi són limitats. A Catalunya, per exemple.
Aquesta terra, que en l’antigor tingué la importància gloriosa d’una gran civilisació, per vicissituds de la història es vegé reduïda a destins inferiors a sa capacitat, tingué d’enquibir tota sa grandesa de nació feta i dreta en les estretors de regió sense mires pròpies, de poble sobirà se trobà convertida en llenca de poble malament enganxada per un groller sorgit a altres pobles, i en aquest estat precari, tombada sobre si mateixa, en forçada immobilitat, restà per dotzenes i dotzenes d’anyades. Segrestat son pensament, estroncada sa acció, ofegada en sang sa veu, privada de verificar les més altes funcions de vida i condemnada a una existència purament vegetativa, anà perdent de mica en mica ses facultats, sa energia, ses iniciatives, sa fesomia veritable, i deixant de figurar en el concert dels pobles i de pesar en els esdeveniments mundials, de vençuda que havia sigut parà en amortallada. Mes sortosament no estava pas morta, encara duia en son si el llevat de totes les potències: només calia que aquest llevat fermentés al calor de qualque casualitat, i així que la casualitat sorgí, el llevat fermentà i la morta-viva va ressuscitar. Aleshores s’adonà de que estava nua: en el llarg temps de letàrgic captiveri s’havia consumit sa esplèndida túnica de regina, i els trossos havien caigut a terra. Per presentar-se altra volta decorosament davant del món enter no tenia més remei que fer-se nous vestits. Però sabut és que si la funció crea l’òrgan, el desús l’atrofia; que en la fosca es perd la visió més potent, en l’ociositat la manya més provada; i Catalunya —per la qual l’avui s’havia fet un ahir de centúries, l’acció, tradició remota—, al despertar no es trobà en condicions a l’altura de sa tradició, i, com les perfeccions no s’improvisen, en lloc d’abillar-se definitivament, no pogué fer-ho més que d’una manera transitòria, deixant per a més tard refer les vestidures amb major cura i guarnir-les segons bon gust i elegantesa. An aquesta tasca reconstituient està entregada encara, i ja ha fet bona feina, ja relluen ací i allà sobre l’estofa els brins d’or del brodat, els pans de seda, les trepadures sumptuàries, però manca molt a fer encara; que encara es veuen filagarses, trossos mal embastats... Un d’aquests trossos provisionals dins lo que encara resta de provisional en aquesta esplendorosa renaixença catalana és lo que en diem
públic: la munió espectadora-judicadora de cosa de bellesa; munió que entre nosaltres resulta avui per avui un curiós anacronisme.
Al revés de lo que passa amb les races neulides, que necessiten nodrir-se molt abans de produir, aquí la innata fortalesa es manifestà de seguida en la necessitat de produir abans que de consumir. Tant és així, que de cop i volta ens trobàrem més aptes per a fer obra pròpia que per a capir l’agena; tant més quan, per a lo primer, abasten sovint els elements primordials que cada u porta en si, mentres que per a lo segon cal una preparació lenta i treballosa que ni es pot fingir quan no es té ni es pot comprar a tall de mercaderia; i per adquirir aquesta preparació ens ha mancat, fins avui, ocasió i temps, ocupats com estàvem en els problemes d’interès material immediat que es plantegen en tota instal·lació social amb vistes serioses a l’avenir.
Com flors primerenques que brollen ardidament de la terra quan encara és lluny la primavera, brollaren aquí artistes i poetes —flors d’ideal— quan la mentalitat col·lectiva jeia encara sota una capa de gel, deixa del llarg hivern d’inacció que per ella havia passat. Mes això no podia durar gaire; que, per a viure, a les flors les hi cal l’escalfor del sol; al productor, consumidor; a l’artista, un públic. I obeint an aquesta imperiosa necessitat, sorgí un públic a la bona de Déu, com havien sorgit tantes altres coses. Creure que d’aquesta generació espontània havia d’eixir-ne de cop i volta el públic model, l’instrument d’opinió perfet, hauria sigut bogeria; mes era quelcom que en feia les funcions, i amb això n’hi havia prou de moment.
En efecte: reclutat entre la barrija-barreja d’estaments diversos, però que tots estaven enfeinats en feines pròpies i tenien ben lluny de l’art llur camp de coneixements, no oferien de fons i lligam comú més que la pobresa de cultura atàvica, l’absència de pena per aquesta incultura, que la mateixa incultura dóna, la curtesa de mires, resulta de l’estretor d’horitzons que veien del pla terrer en què es trobaven, les fallides naturals del gust, endropit per la manca d’exercici, l’abundor immoderada d’escrúpols del qui no sap ben bé de què n’ha de tenir ni de què no, l’altesa de juí que s’atribueix l’ignorant que ignora encara que ho sia, l’entercament d’opinió del que no està avesat a sospesar-ne gaires i, per últim, la petulància còmica de l’adolescent que ja es creu home fet perquè el deixen ficar en la conversa. En altres termes: a Catalunya, que no en va havia estat durant molt temps convertida en
provincias, li sortí el públic de primera fornada pretensioset, restret, encongit i esparveradís sense discerniment; un publiquet de
gent de fora tout à fait, un veritable publiquet
provinciano. I an aquest públic modest i casolà, an aquesta bella allau de sobrevinguts, tingué d’encomanar-li el ministeri de la crítica, deixant que l’exercís modesta i casolanament, amb la bona fe dels cridats, ja que no podia fer-ho amb l’encert dels escollits, mentre esperava que d’ell mateix anés evolucionant cap a l’aristocratisació, orient perpetu de tota entitat potent i valorosa. I així hem arribat als moments naturals, en què l’evolució va verificant-se, però amb tal lentitud, que no estaria per demés que els que saben i poden hi donguessin una empenteta. Perquè, cal confessar-ho: aqueix públic nostre deixa un poquet a desitjar pel temps en què estem; no és encara la col·lectivitat seriosament adestrada per a judicar, la col·lectivitat de criteri ample i obert a totes les corrents sanitoses, el públic de bon gust i correcte civilisme que correspon a la nova Catalunya que apunta en la història dels grans pobles; encara hi munta més en ell la matèria que l’esperit, encara li resten massa innocents a degollar, com, per exemple, bons comerciants que, bo i dient
Quiu vedis al
Quo vadis?, se permeten dictaminar resoludament sobre una obra d’art; dentistes més pràctics en les mecàniques del seu ofici que en psicologies que creuen a ulls clucs que no es pot escriure sinó lo que
s’ha passat, i que per lo que s’ha passat, segons llur bell criteri... odontològic, expedeixen als autors patent de bona o mala conducta; sacerdots virtuosos que voldrien convertir a cada artista en predicador laic, a cada cervell en sucursal del seu, i a cada faula d’art en infantívola
moraleja para jóvenes descarriados;
soi disant entusiastes dels místics que condemnen amb agror les honestes franqueses de concepte i els afogaraments d’expressió que els místics ensenyaren; apologistes de cançons populars que s’escruixeixen del plasticisme d’un estil que acusa aquelles fonts d’origen; mares devotes que adormen als infants amb les oracions quotidianes, que posen en mans de les seves filles adolescents la
Història Sagrada, i que en canvi amaguen de l’hereu de vint anys la novel·la que podria parlar de
certes coses —unes
certes coses especials que sols elles descobren—; critiquets de primera volada que emparenten amb Zola —potser l’única coneixença del veïnat!— al primer innocent que els cau a tret; dames recatadíssimes que hauran tingut sis fills i que encara pregunten si és lícit mirar una
acadèmia; damisel·letes curiosament càndies que es cartegen d’amagat dels papàs amb altres tants promesos, però que no anirien a veure una comèdia en què hi hagués escenes d’amor sense demanar-ne abans permís al director espiritual... en fi, una munió de gent de sa casa i son ofici plena de contrasentits, d’innocentes nicieses, de cursileries i, lo que és pitjor, d’hipocresia.
Tots aquests bons senyors i senyores del galliner judiquen, dictaminen i aconsellen com si en sa vida no haguessin tingut res més a fer; tots volen que l’artista pensi això, digui allò, faci lo de més enllà; tots tenen sos plans d’altíssima envergadura entre cella i cella, i al que fos ben creient i, sobretot, ben agraït a la importància de l’obsequi, li farien la mercè de deixar-li posar aquests plans en obra. I un hom pensa, al fer-se’n compte, que si l’artista, l’escriptor, tinguessin una mica de malícia, fóra del cas que els hi diguessin, fent-els-hi la gran reverència: “Perfectament, dames i cavallers de tot mon respecte! Jo estic dispost a fer tot lo que vostès me manin, seguint un rigorós torn alfabètic, sempre que vostès obtinguin de Déu una petita concessió, un suplementet de vida que em permeti acabar la tasca de parlar per tots vostès, de fer totes ses obres respectives... i que al capdavall em diguin qui és el que ha parlat per mi, el que l’ha feta, la meva obra, car, si vostès no ho prenen a mal, jo també tindria quelcom a dir, quelcom a fer per mon compte...”
Mes la llàstima és que els artistes no la solen tenir aquesta malícia, que no ho són tant com semblen de mofetes, i s’escolten al públic massa seriosament, sense prendre la precaució tan sols de fer-se’l presentar abans en deguda forma. Prenem-la, doncs, per ells, aquesta precaució.
Anys enrera es digué que a l’illa de Cuba hi havia aparegut una gran emissió de bitllets de banc de poca vàlua, que tothom sabia eren falsificats, mes que a manca dels llegítims i per lo que facilitaven les transaccions, foren acceptats pel comerç amb sols posar-hi al dors aquesta inscripció:
Falso, pero circula. Posem-l’hi ja d’una vegada nosaltres també, la mateixa llegenda aclaratòria, an aqueixos escamots de públics endarrerits, tant per estimular-los a
legalisar-se amb més rapidesa, com per a evitar que ningú els prengui per lo que no són i els hi faci més concessions de les degudes. Perquè aquella coneguda teoria del poeta castellà, pel qui
el vulgo es necio y, pues lo paga, es justo hablarle en necio para darle gusto, ens sembla d’un fons de roïnesa tan gran, que no voldríem que cap ànima honrada la posés en pràctica. Per haver-l’hi posada massa ha eixit ja tal volta del cèrcol en què fou engendrada, tarant la mentalitat de la nació entera i duent-la a la decadència en què es troba a l’hora present.
No: el veritable artista, el veritable poeta, aquell a qui li ha sigut assenyalat un lloc preeminent entre les multituds innominades, no ha d’abandonar-lo mai aquest lloc de perill i d’honor, no ha de claudicar mai, no ha de cedir a cap pressió innoble —aplaudiment, diner o amenaces— fins a rebaixar l’altesa de sa dignitat, afalagant la niciesa o el mal instint d’aqueixes multituds que per la manca de conreu li són notòriament inferiors. Lluny d’això, i per damunt de vanes alabances i de vanes censures, ell ha de fer serenament sa via, ell ha de realisar serenament son obra, de la que ell sol ne té la plena intuïció, escampant així la benèfica llavor d’un alt estímul sobre els terrers encara erms, fins a fer comprendre amb tota claredat al bon comerciant que res costa callar quan no es té res a dir, que val més riure que fer riure, i que no és pas tot u un llibre d’art o un llibre de caixa; al dentistet sense psicologies, que hi ha uns certs filtres màgics dits
intuïció i
estudi que ensenyen com per art de bruixeria als artistes lo que mai han vist ni sentit per ells mateixos i que fins els dentistes estarien ben frescos si no sabien curar la parròquia d’altres mals de queixal que els que ells haguessin sofert en la pròpia boca; als virtuosos sacerdots, que és cosa molt lloable l’anhel de proselitisme, mes que cal eixir qualque volta dels castells roquers de la intransigència per a veure món i reconèixer que hi ha moltes necessitats a satisfer, que Déu —que de tot ne sap
un poc més que nosaltres— ha criat diversitat d’apteses per a que satisfessin aqueixes necessitats, i que és pecat de supèrbia i d’heretgia voler esmenar-li la plana; als
soi disant adoradors dels místics, el perill dels zels intempestius, que volent traure obstinadament de la panera les cireres petites, s’exposen a que aquestes facin caure les grosses, car és sabut que les cireres s’enganxen les unes amb les altres; al cançonaire distret, que hauria de repetir
da capo el repertori, perquè hi ha admiracions que no poden esser únicament
d’oïdo; a la mamà deliciosament devota, que fins les oracions quotidianes —models, per cert, de franc parlar— poden inspirar als infants preguntes indiscretes, i que per això no ha pas de deixar d’ensenyar-les-hi i que si les
certes coses de què parla la Història Sagrada no han desvetllat les naturals curiositats de l’adolescència, pot estar ben tranquil·la puix ja no les desvetllaran tampoc en sos fills les novel·les més novel·lesques que els hi caiguin en mans; als critiquets novells, que per anys hi hagué en terres d’Espanya molt honorables senyors que, sense
parti-pris mercantils ni fullaraques de vanitat, oferiren al món la flor del més just i estètic realisme, i que és més propi i decorós suposar que els escriptors indígenes trauen a la regalia llegítima que no pas a paternitats bordes; als fruïdors dels clàssics, que abans de titllar de presumptes atrevits a la gent jove, cal fer memòria del
sancta sanctorum de les biblioteques, que tot literat culte té el dever de freqüentar, on se topa a cada punt, bo i sense fer tria, amb amors circumstanciades de Perots i Jepotes, amb gran abundor de
Col·loquis de viudes, donzelles i casades, i amb Celestines de tots calibres; a les dames recatades, que és ridícul esser més papistes que el Papa, que els museus vaticans, que els temples catòlics de tot el món n’estan plens, d’acadèmies sagrades i profanes, i que acadèmies són, en llur representació material, els Crists, els angelets, els sants Sebastians, sants Gerònims i santes Genoveves, les figures del Juí final de la Sixtina, el Tors de Fídies, la personificació del Nil, etc., etc.; a la damisel·leta escrupolosa, que entre les lletres dels promesos i les escenes d’amor de la comèdia no hi ha gaire més diferències que la millor o pitjor literatura i la més o menys estètica, més o menys sensual emoció que desperten... I a tots al plegat, que és una vergonya esser ineducat tenint possibilitat per a deixar d’esser-ho, mantenir-se en estat d’inferioritat manifesta podent fàcilment remuntar-se, puix el saber no ocupa lloc ni el bon gust paga contribució, i en canvi redituen delectacions que amb tot l’or no es podrien comprar; que no han de tenir por de veure tota mena de coses, sinó de
no saber-les veure, de conèixer les temptacions, sinó de no saber sobreposar-s’hi; que el que és flac de consuetud el vent de l’aspi l’encadarna, i el que és fort pot afrontar impunement les corrents de les altures; que la franquesa sencera i respectuosa no vol dir llicència, sinó sanitat de cor i d’enteniment; que la nuesa no és mai immoral per si, sinó pel gest que se li dóna, i que el que en tot veu perills i malícia és que és covard de mena —i sap que no podria defensar-se del més lleu atac— i a més roïna, morbosament maliciós: car és cosa provada que pel ver innocent tot se resol en innocència, i sols pel vil, pel corromput... i tot lo més pel ximple, és vilesa i corrupció la cosa més senzilla.
